SILENCIS

Malgrat sóc un amant del món de les paraules, trobo fascinant el món dels silencis. D'un silenci es poden deduir por, ganes de passar -en fals- pàgina, discreció, desconfiança, pietat, inseguretat, ocultació.... I mil coses més, normalment, negatives. Suposo que amb els vostres comentaris me'n fareu descobrir una nova varietat.

Cada vegada m'acostumo més a "gaudir" del silenci d'aquells que prefereixen no dir res a retratar-se. És igual, de veritat, tampoc esperava una altra cosa! Només volia confirmar -una vegada més- allò que ja hauria de saber de sobres. Un silenci és més eloqüent que mil paraules. Famosa és aquella frase de "qui calla, atorga".

Passen el dies, la vida continua el seu curs lent i calmós -cada vegada més, per  decisió pròpia (o induïda)- i gaudeixo d'aquella posició del que sap que tot és efímer i sobtadament voluble. Tampoc em cal, ni demano, res més.

Aquests preceptes els aplico als darrers relats (7 relats). Algú que els ha llegit m'ha dit que "tenen el pòsit d'una serenor indiferent i passota, gairebé silenciosa". Ho sento, no entenc què vol dir! No sé si agafar-m'ho com un compliment o com una crítica ferotge. Suposo que vol dir que transmeten un punt de relaxació, explicant coses quotidianes sense estrès, des d'un punt de vista asèptic i gens visceral, només vital i amb la crítica justa, indirecta i, gairebé, etèria.

El millor que tenen els silencis és que es poden interpretar de mil maneres diferents, segons millor convingui i sense caure en cap contradicció. De fet, dels silencis només se'n poden interpretar els significats sense que existeixi cap concreció relativa, com en els textos o en les paraules.

Bé, vaig a continuar en aquest món del silenci, prou productiu però, amb tota franquesa, un pèl -mínimament, minúsculament- insatisfactori. 

Ja està, ja ho he dit. Ho portava al cap tornant a casa i el primer que he fet en arribar ha sigut escriure-ho.