dilluns, 25 de juny del 2012

ESPERANT... RES I TOT!

Avui he plantat una llavor i espero expectant veure com serà el fruit. Normalment, no em molestaria a fer aquest exercici, però n'estic tan segur del resultat, que vull tenir el plaer de confirmar-lo, malgrat  em sigui, momentàniament desfavorable i decepcionant (és un dir).
No espero res, tampoc és que sigui una qüestió de vida o mort. Només és una qüestió de dignitat, de saber -i voler- fer bé les coses i posar cada cosa en el seu lloc. No... la falta de costum és el que fa inviable el meu anhel, la meva il·lusòria pretensió. Contrapunt: riure i poder comentar allò de "ja ho sabia i no n'esperava cap altra cosa". Hi ha coses que no poden -estranyament, per voluntat- ser. Miro a l'horitzó i ho veig. Com qui veu un miratge al desert o té una visió del futur incert.
Que bé que s'hi està, aquí sota la prunera, a la gandula, amb aquesta brisa que passa i mig eixuga la suor. Hidratar-se per suar més, quina contradicció! Les prunes cada vegada són més grosses i n'hi ha alguna que sembla que trenca el color. No, encara són verdes! La paciència, en aquests casos, és una virtut i esdevé l'esperonador de l'ànsia de tastar-les. No, encara no! Talment fos una dona que s'insinua i em tempta, però que sé que encara no està preparada. Sé que menjar-me-la, encara verda, tindria efectes contraproduents i adversos. Malgrat, subtilment, finament, amb molt d'estil, exhibeixi els seus recuperats -i incrementats- encants, sé que encara no puc collir la fruita de l'arbre. Primer he d'esbrinar si la fruita no ha estat mossegada pels ocells -signe evident de la seva dolçor (els ocells no són tontos)- o si no hi ha una mà aliena apunt pel moment que caigui madura.
Tinc temps i sé esperar. No tinc pressa. La fruita l'he d'arrencar madura -en seu punt òptim- i amb tots els sucres naturals que m'embriaguin, talment fos el sabor d'aquella boca que resseguiria amb malalt delit, talment fossin aquells pits durs però dolços que, en acariciar-los, provoquen el seu gemec. I és que el cos d'un dona és com la fruita madura i dolça: font de plaer i de vida, d'admiració i passió, d'inesgotable sorpresa i delit.
Bé, la pruna continua allà al davant, impertèrrita, malgrat de tant en tant es deixa moure per la brisa i em permet observar una minúscula part de la seva superfície, oculta -per contrària- a la meva visió. I mentre continua dansant, penso en aquell cos desitjable i ufanós -en altres èpoques vilipendiat injustament- que reclama ser estimat follament, intensament i sense respir ni pausa; mossegat i volent confondre i barrejar el seu suor amb el d'altres cosos que li facin recuperar -o descobrir- moments sublims de sensacions infinitament -insospitadament- plaents. En aquest moment, un ocell -un pardal- es mira de reüll la pruna que jo mirava. Potser ell ha descobert que ja està prou madura? No puc més! M'aixeco i la toco amb la mà, suaument, intentant descobrir aquell punt de feblesa que determina el grau de maduració. No, encara és prou forta. Encara he d'esperar, encara m'haurà de corroir l'ànsia de menjar-me-la, tot delectant-me de la seva dolçor. Tot arriba... només és qüestió de temps... de simple temps!
Un regalet per suar (menjar prunes) plegats!

11 comentaris:

  1. T'haig de confessar que no sempre em llegeixo toooooooooooooooot l'escrit que fas. Quan te'n vas per branques i més branques, jo desconecto. Avui m'he quedat només amb la llavor que has plantat. Vés a saber quin tipus de llavors serà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ariadna.
      Bé, tots triem allò que volem i que no volem -o no ens ve de gust- llegir. Passa com en altres àmbits de la vida: hi ha coses que ens venen més de gust i d'altres menys.
      Llavor? Res complicat, només he tirat l'ham i ara estic esperant la resposta.
      Petons!!!

      Elimina
  2. ummmm verda encara?
    Bona pesca!!

    ...i bona nit!

    ResponElimina
  3. Esperar res? El més sensat.
    Esperar-ho tot? Viure amb il.lusió.
    A mi la vida m'ha ensenyat que millor no esperar res, encara que sé que és més bonica quan ho esperes tot.
    La pruna? Espero que quan te la mengis et dongui el que n'esperaves.
    M'ha agradat molt el regalet avui. Molt inspirador!
    i com diu sa Lluna, que tinguis bona pesca!

    Bonan nit i dolces prunes!

    ResponElimina
  4. Jo intento no esperar res per això que diu la Rachel, que és el més sensat. Però no puc evitar tenir la il·lusió de recollir un fruit si he sembrat abans. Pot ser que el fruit no arribi a créixer o que no creixi prou sa. O simplement que quan el tastis no tingui la dolçor que esperaves. Qui ho sap? Jo penso que val la pena pensar en tots possibles entrebancs que podria sofrir però concentrar les energies en allò positiu, en cuidar el fruit fins al final i guardar l'esperança que fem el que fem sortirà bé. Si el fruit és bo, suposo que el compartiràs ni que sigui en forma de post, no?! Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. jejjeje...Sílvia, Sílvia!!

      Elimina
    2. aix, parlem d'un fruit, no?! heheh

      Elimina
    3. tu creus que es pesquen els fruits?...

      aix, que tu el vols compartir també!!!jajjaja

      Elimina
  5. Eiiii!!!!!
    Exor, tu ets nostre, no? Bé, una miqueta sí, no? Estem les dues prenent una canyeta i hem vist que tenim competència.
    Vinga noies!!! Que l'Exor es deixa compartir... Que ens ho diguin a nosaltres!!!!
    Volem tornar a provar la teva dolçor!!
    Molts petons i fins aviat (ens truquem i quedem, eh?)

    ResponElimina
  6. jejje...el que fan unes prunes que encara no són dolces!!

    Amic Exor, rècord d'audiència!! ;)

    ResponElimina
  7. Hola amigues meves!!!
    Avui -atès el volum de comentaris- faré una resposta comunitària però personalitzada (pels comentaris que quedaven pendents):

    SA LLUNA: Ah, benvolguda amiga... les prunes són fruïts dolços i si es té la suficient paciència, són com mel a la boca. Sí, sembla que aquest tema agrada. M'hauré de prodigar més! Uns bessets dolços, dolços... i madurets!

    RACHEL: Amiga meva, a la vida no cal esperar que et regalin res, però cal tenir l'esperança que, amb esforç, s'aconsegueix tot. Si no poguéssim pensar així... de què serviria tant d'esforç? Sempre confio en que tot el que inicio ha de ser profitós. Si no tingués aquesta esperança, no començaria res. Un petonàs!!!

    SÍLVIA: Estimada Sílvia, com pots veure, coincidim en el pensament que tenim d'aquest aspecte de la vida. Què faríem sense l'esperança -a vegades vana i il·lusòria- de que tot ha de sortir bé? Sí, ho compartiré en forma de post, malgrat -com sempre- canviaré els noms i una mica les circumstàncies per respecte a les persones. Petons esperançats!!!

    SÍLVIA I SÒNIA: Hola dolços fruïts del desig (bé, lolites meves,... m'ha quedat una mica cursi però ja em coneixeu)!!! Compartir-me? Ja sabeu que jo em deixo compartir. Ningú té la meva exclusivitat i no pertanyo a ningú. Són un esperit lliure que passa per aquest món -sabedor de que tot comença i s'acaba- amb l'única intenció de ser i fer feliç. La resta -com ja us he explicat en alguna ocasió- són fotesses estèrils i inútils que no porten enlloc. OK. Ens truquem i quedem. Ja enyorava les nostres sessions.
    Petons a les dues, amb la dolçor que us agrada.

    ResponElimina