dissabte, 30 de juny del 2012

RUSTICITATS

El post d'avui estarà ple de fets que els urbanites -potser per la manca de costum o possibilitat de fer-ho- podrien considerar "rústics" (sincerament, m'importa ben poc!).
Fa una calor brutal! Ahir al vespre vaig deixar el relat de la meva vida en el moment que m'arrossegava fins a una de les gandules del jardí, poc després d'haver banyat el Lord.
Avui -poca cosa més tinc a dir (totalment prescindible, dirien alguns)- relataré la segona part. 
Finalment, quan el sol estava a punt de marxar, fent un gran esforç, vaig regar totes les plantes, els arbres... tot el jardí! La xafogor era intensa i malgrat només vestia unes exigües bermudes i unes xancletes, la calor es va apoderar de mi. Vaig decidir posar-hi remei i, en un acte completament irreflexiu- vaig dutxar-me amb la mànega -recordem, amb aigua gelada del pou- i vaig sentir una sensació semblant -suposo- a mil agulles clavant-se en la meva pell. Malgrat aquest fred intens, vaig aconseguir apaivagar momentàniament la calor. Ja fosc -negra nit- vaig decidir sopar al jardí alguna cosa refrescant i un meló de la nevera va ser el meu objectiu. Va ser un d'aquells moments màgics: fresquet i menjant alguna cosa lleugera, deixant enrere la mala llet... (bé, deixem-ho) i tot allò que fa que la vida sigui complicada. Em trobava tant bé que vaig decidir quedar-me a dormir a fora. Així ha sigut: el meu company Lord i jo hem dormit fora, al jardí, un al costat de l'altre (ell a terra, jo a la gandula). El problema de fer aquestes coses és que la claror del nou dia marca el final del teu son.  Per sort, sempre em quedarà una potent migdiada.
Ara ho deixo, vaig a picar alguna cosa i a fer temps fins a l'hora de dinar. Avui no toca fer gairebé res. Esperaré que passi aquesta onada de calor per animar-me a fer més coses. Ara és impossible... i també l'excusa perfecte per descansar. Potser només continuaré escrivint el meu diari personal. Aquesta setmana hi ha coses -i dades- interessants per anotar-hi (algunes surrealistes, altres... i que, de moment, no poden veure la llum). Tot això, entre becaina i becaina...

2 comentaris:

  1. Carai, dormir sota els estels...quan de temps que no ho faig. I és que a ciutat no ve gaire de gust.
    Per això aprofita, què és un privilegi.
    Bona nit estelada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ona,
      Sí noia... i potser avui repetiré. Tot depèn de la calor que faci.
      Petons!

      Elimina