Agonitza el dia i en el seu declivi, arrossega les minses restes que quedaven de moltes altres coses. Potser són meres sensacions, potser és una realitat que m'havia negat a mirar. Sí, potser és això...
Tot plegat, tots tenim unes prioritats, unes maneres de fer -inalterables i homogènies en tots els aspectes de la vida- que conformen la nostra personalitat. No hi ha cabuda per la sorpresa o per l'estupefacció... tot és fotudament racional, lògic i es correspon amb el que calia esperar!!!
Obviar -per no creure-les possibles- les coses evidents, durant molt de temps, té això: s'assumeix -fictíciament, esperançadament- que les coses no són com realment són, que les persones no són com són. Suposo que sempre esperem -papanàticament, idealitzadament- el millor d'aquells als que oferim el millor de nosaltres mateixos. Cal esperar sempre el pitjor, viure amb una histèrica desconfiança? Em nego a viure així, malgrat la majoria de vegades seria el més aconsellable. També rebutjo i abomino allò que no neix de la lliure voluntat.
Deixem-ho! Avui he acabat una de les coses que encara em queden pendents: res, un tema de bricolatge. Amb la Dremel he sanejat unes juntes dels marbres de la cuina i els he rejuntat. Treball de precisió, que ningú ho dubti! Aquestes són les restes de coses que em queden per fer i que he d'acabar aquest proper cap de setmana. La tardor ja la tenim a sobre i qualsevol dia cauran les fulles -molt més que ara- i, finalment, arribarà el dia de difunts. El pas del temps és inexorable i ningú s'escapa a la seva fugissera cadència.
Vaig a fer un most. Demà serà dimarts i em queden coses per preparar. El dilluns agonitza, camí d'una mort inexorable.
Sento la decepció.
ResponEliminaDemà en comença un de nou. Passa d'aquest dilluns...
Hola Maria,
EliminaSí, el millor és girar full i continuar endavant!
Petons