divendres, 18 de juny de 2010

EL PRINCIPI DE PETER

Aquesta tarda llegia un llibre escrit l'any 1969 pel Laurence J. Peter "The Peter Principle". Un dels preceptes d'aquesta obra m'ha costat ben poc d'identificar-lo: En una empresa, entitat o organització, les persones que fan bé la seva feina són promocionades a llocs de major responsabilitat una i una altra vegada, fins que assoleixen el seu nivell d'incompetència.
Bé, si i no. Reconec que aquesta paradoxa és freqüent. Amb això podríem justificar la concentració de "ments privilegiades" en certs nivells de les organitzacions. D'altra banda, també existeix un altre cas prou significatiu i és el de la "puntada cap a dalt". Aquesta estratègia de deslliurar-se d'algun element indesitjable també és freqüent. Consisteix en promocionar sistemàticament a aquells que es mostren incompetents en els llocs que ocupen a l'organigrama. Si els promocionen -normalment això va aparellat amb un augment de sou i una rebaixa de tasques- no es queixen. Els busquen un "forat" on no molestin massa, en el que la seva responsabilitat sigui limitada i des del que no puguin entorpir la tasca de la resta de membres de l'organització. 
Per ser francs -i resumint-, podem dir que la incompetència, en segons quins llocs, està molt ben retribuïda. D'una banda estan els que eren vàlids i han esdevingut rèmores. D'altra banda estan aquells que sempre han estat rèmores i que els ha servit per promocionar-se -amb un sentit negatiu, però beneficiós- a llocs que mai haurien imaginat aconseguir.
Després de llegir-me el capítol del llibre en el que s'esmentava aquest principi, he reflexionat i he intentat buscar paral·lelismes entre aquest precepte de 1969 i la societat actual. No, no seré jo qui digui en quins casos podeu comprovar aquest Principi de Peter i la meva versió lliure. Obriu un diari i aneu mirant personatge -us serà més evident en la secció de política- per personatge. Comenceu a preguntar-vos per quin motiu aquests grans economistes, advocats, etc. no han esdevingut grans especialistes en el seu camp i ho han deixat tot per la vida pública. Esperit de servei a la societat? Permeteu-me que em faci un fart de riure (amb un riure desaforat). Jo diria que és un "esperit medrador i enriquidor" evident. Repasseu un per un tots els grans dirigents de la nostra política i intenteu encabir-los en algun lloc directiu en una empresa privada -em refereixo a un lloc directiu de veritat- i veureu que durarien dos dies. 
Bé, vaig a continuar llegint aquest llibre. Per cert, avui us recomano una pel·lícula de TV1 (22.15 h, sense publicitat): Peligro inminente. Harrison Ford en estat pur.
Després, potser, més...

2 comentaris:

  1. Ja ja ja! m'ha fet riure de valent el text d'avui! El principi de Peter és brutal!
    Malgrat tot, penso que anar a treballar i sentir-te inútil és matar-te l'ànima, per molta retribució que tinguis a final de mes.
    :)

    ResponElimina
  2. Hola Filadora,
    Tot depèn de cadascú. Suposo que la incompetència fa que siguin aliens a la sensació d'inutilitat.
    Crec que, fins i tot, n'hi ha que es senten orgullosos d'aquesta inutilitat.
    Un petó.

    ResponElimina