dilluns, 8 de novembre del 2010

SI, PERÒ NO.

Aquest és un post d'urgència, amb poc temps i moltes coses a dir. Impressionants els dies que m'esperen!!!! Tres dies de feina i uns dies de descans. Ja m'ho mereixo -ho sento, és així- després d'aguantar les anormalitats més surrealistes. El meu cervell i la meva capacitat cognitiva han estat seriosament tocats. La tribu del "sí, però no" ataca de nou i tornen a fer trampes. Dic tribu però ho podria restringir força (de fet, és una tribu unipersonal). Tornem a les "batalletes del ui, ui, ui" i de les concessions a qualsevol preu. Ara ja dubto si és una qüestió de rastrerisme patològic o de por, molta por.
Em decanto per una estranya barreja d'ambdues opcions. D'una banda hi ha unes ganes de reconeixement social -potser és algun trauma d'infància- que hagi de ser el protagonista de totes les festes -pròpies i alienes- i, d'altra banda, por. Una por malaltissa i sense cap justificació. Unes ganes terribles de que et perdonin la vida a canvi de fer les bajanades més insofribles que els passen pel cap. Un Síndrome d'Estocolm -una abducció- fruït de la por, no del respecte o de l'empatia. Hi ha bajanades que no poden merèixer el mínim respecte i, malgrat això, les defensa com si li fos la vida, com si hi tingués un interès personal....
Com deia, tres dies i faig una parada en el camí (vinga, vinga, encara que sigui un o dos dies, que sigui protagonista). Dijous cedeixo el dubtós honor -o plaer- de moure la cua als especialistes en "babes i adulació", divendres gran trobada amb el futur, dissabte i diumenge de relax i dilluns ja veurem (segons com hagi anat el divendres). Ja hi ha poques coses que em preocupin (de fet, cap) i estic més preocupat en anar passant de la millor manera possible. Avui ha tornat el formigueig i, finalment, les rampes a les cames. combinades amb un dolor insuportable al genoll esquerra (ja prou tocat de saltar -en el passat- en condicions sempre adverses). Suposo que tot forma part del mateix pack i és el preu -o la penitència- que he de pagar per haver fet el boig i aquelles coses que ningú volia -o s'atrevia- a fer (si voleu que us sigui sincer, encara tinc petits brots d'aquesta malaltia que jo considero "noble"). 
Ho deixo. Estic cansat i molt decebut de moltes coses i d'algunes persones (res que no s'arregli amb un glop de Glenmorangie, sense gel, a pal sec). Demà serà un nou dia i tindré una nova batalla per lliurar d'una guerra que ja s'està fent massa llarga pel meu gust. Potser ja és hora de deixar de jugar amb l'enemic -talment com el gat amb el ratolí, abans de sacrificar-lo- i cruspir-me'l definitivament (ara ja tinc suficients arguments i prou sòlids). Demà, demà, demà...

4 comentaris:

  1. Em sap molt greu llegir-te així. Cuida't més home!, segur que les cames i el genoll milloren amb repòs i per la decepció, no crec que el Glenmorangie ajudi, però si ho fa, avisa'm, que el buscaré. Mai va malament tenir matapenes a casa.
    1 súperabraçada!

    ResponElimina
  2. Prova de dormir amb les cames un pèl aixecades.No deixis que tot et decebi tan...no s'ho mereix.^^

    ResponElimina
  3. Hola a tothom!!!
    Gràcies per preocupar-vos per mi, però sempre he ressorgit com l'au fènix. Ja sigui el mal físic o anímic, sempre he tingut una gran capacitat de recuperació.
    Una abraçada a tots!!!!

    ResponElimina