Aquests darrers dies he agafat l'hàbit de fer quatre ratlles abans d'anar-me'n a dormir. Res, poca cosa. Només per gastar la darrera energia que queda en aquest cos cansat i que cada dia veig més clar que dirà prou d'un moment a l'altre.
Fa una estona que veia les darreres imatges i sentia uns comentaris sobre l'estat actual de la societat japonesa. Això, aquesta gran hecatombe, no fa altra cosa que confirmar-me el que fa anys que vaig veient per mig món: som vulnerables, extremadament vulnerables.
Cada dia, quan ens llevem al matí, es produeix un miracle. El miracle de continuar amb la nostra vida després d'haver desconnectat durant unes hores. Hi pot haver res més vulnerable que una persona dormida? Segurament poques coses són tan vulnerables. Val la pena encaparrar-nos en imbecil·litats sense sentit -que canvien de color i forma d'una manera ràpida i sense rumb previsible-, sacrificant el poc i limitat benestar del que podem gaudir en comptades ocasions, sabedors que es pot acabar d'una forma definitiva, sense cap preavís? Jo crec que no. El millor és fer bona aquella dita: Qui dia passa any empeny. Res més, res més...
Bé, sí, alguna cosa més: demà serà un dia llarg i intens. A darrera hora m'ha sorgit -bé, he provocat- una trobada amb una persona que pot ajudar-me a desencallar un parell de temes força importants per mi. Ho podia haver fet dies enrere però volia esperar-me a avui. Volia saber en què desembocaria tot plegat i fins a quin punt havia de mantenir algunes fidelitats. Ara ja ho sé. Ara ja puc fer-ho.
Udolar, com ho fa el llop en busca i avís dels seus congèneres, anunciant la seva presència i advertint que està allà, vigilant, marcant el seu territori, protegint la seva canilla i dient-li a tothom que s'hi deixarà la pell si cal per defensar allò que -si bé no és intrínsecament seu- li ha estat assignat.
Ja està, el darrer udol ressona i la lluna mira curiosa aquesta dansa de bojos que es balla sense saber ben bé perquè. Només un impuls atàvic, que es perd en l'origen dels temps, ens impulsa a foragitar de les nostres vides allò que no desitgem continuar mantenint i alletant. Després d'això només queda el silenci. El silenci de la nit, dels dorments i de la mort...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada