FIDELITAT, PLUJA, CALLAS I PAVAROTTI

La fidelitat és l'esforç d'una ànima noble 

per igualar-se a una altra més gran que ella.

Johann Wolfgang Goethe

Escric aquestes quatre ratlles amb diversos sentiments -tots profunds- i amb la percepció de que el final -de moltes coses- està pròxim. Potser és el dia -plujós, ventós i gris- o potser el cansament físic i psicològic acumulat el que em fa pensar en coses que mai m'hauria plantejat. 

Sento de fons les meravelloses veus de la Maria Callas i del Luciano Pavarotti, cantant clàssics de l'òpera que m'esquincen l'ànima. Què dir de Caruso, de Nessum Dorma, de O Mio bambino caro, de Una furtiva lagrima, etc... Potser aquesta combinació -temps, sentiments i só escènic- és el que em porta a plantejar-me moltes coses i a analitzar aspectes de la meva vida -en relació a altres- que ni em plantejaria en circumstàncies normals. 

Moltes vegades tinc la sensació de picar sobre ferro fred en moltes qüestions de la vida diària. Per molt que adverteixo que hi ha coses que passaran -coses greus i importants- no aconsegueixo fer-me escoltar (ja entenc que, per alguns inconscients, és preferible escoltar a qui només té com a objectiu vital regalar-te l'orella, sense plantejar cap problema). Fa una estona -ja em perdonareu que no entri en més detalls- em demanaven que intervingués en un tema que -abans que m'apartessin (si, m'apartessin o permetessin fer-ho) d'aquesta responsabilitat- hauria solucionat amb dues trucades. Ara em costarà molt més poder esbrinar segons quines coses, d'una manera discreta: el contacte i la relació ja no és la mateixa. Quan vaig ser "apartat" d'aquest tema, ja vaig advertir que algun dia en tornaríem a parlar d'això i de l'error que es cometia. Bé, ja ha arribat el dia. Això només és el principi, encara queden més coses. Ara, tant em fan (algú va decidir que tant m'havien de fer). De fet, darrerament, m'estan "convidant a desentendre'm" -gràcies per fer-ho per escrit i amb aquesta profusió- de moltes coses que -millor per mi i per la meva tranquil·litat- ja estan deixant de formar part de la meva preocupació vital (en algunes ocasions, un silenci és més eloqüent i significatiu que mil paraules i et fa decidir amb més facilitat).

Aquell dia, dia d'esmorzar a la falda de les muntanyes rogenques (per sort hi havia un tercer, testimoni), alguns pensaven que ho deia per despit o per algun tipus d'ambició personal. No, no era això. No era un interès personal (em treia tasques de sobre), era una preocupació i la visió d'un futur (viscut en altres circumstàncies, cosa que m'autoritza a parlar sobre algunes coses amb coneixement de causa) que sabia com esdevindria. Torno a advertir-ho: moltes altres coses -de les que em conviden a "despreocupar-me'n"-  es complicaran. Queda dit! Crec que dir-ho és una mostra de noblesa i un símptoma inequívoc de fidelitat (seria més simpàtic, però més inconscient i infidel, si callés).

Ho sento, avui estic particularment gris -potser massa realista- i amb una marcada tendència a dir la veritat sobre com veig les coses que han de venir i com passaran. És com una pel·lícula que ja has vist i que tornes a veure. Saps què passarà i què dirà cada personatge en cada moment. Forma part de l'auca, d'aquesta història i d'aquests personatges que viuen en la seva fireta. Una fireta que conforma el seu món, que s'han muntat a la mida, de la que no en veuen la fragilitat -per innecessària, per cara, per caòtica...- i que es pensen -pobres il·lusos!- que ha de ser eterna, com es pensaven els romans que seria la durada de l'imperi romà.

Bé, vaig a escriure un parell de microrelats més. Avui m'he llevat d'hora -m'ha despertat la pluja- i he tingut l'irrefrenable querència -no com els toros, que la tenen a les taules- a la ploma i als fulls de paper. Ha sigut un matí profitós i molt clarificador -potser fins i tot massa- en relació a molt conceptes. Per sort, avui tinc un dinar força gratificant -senzill, base de tot allò que és autèntic- i em desfaré  -o, almenys, compensaré- dels mals sabors de boca que em deixa, darrerament, la vida.