IDEALISMES I ALTRES RUCADES

Un idealista és un home que,

partint de que una rosa fa millor olor que una col,

dedueix que una sopa de roses també tindria millor sabor.

Ernest Hemingway

Aixo de només tenir temps per escriure posts el cap de setmana -i festes de guardar- té l'inconvenient d'haver de concentrar totes les experiències vitals d'una setmana en unes poques ratlles. Ho intentaré una vegada més i relataré -en clau fictícia, deformada, exagerada i humorística- aquells aspectes més delirants, patètics i lamentables d'aquest món que m'ha tocat viure (no, el de la imatge no sóc jo...).

Alguna vegada un assessor fiscal ha declinat fer-vos un tràmit. A mi sí!!!! Vaig començar la setmana amb la impressió de que el món sencer s'havia tornat boig i que el millor era que un gran cataclisme fes realitat allò que ficcionava el Manuel de Pedrolo en el seu Mecanoscrit del segon origen. El dilluns vaig arribar a la conclusió de que ja no val la pena continuar intentant fer surar alguna cosa raonable en una mar de despropòsit. Finalment, vaig aconseguir fer rutllar altres tramitacions i sembla que tot arribarà a bon port. La pinça, mica en mica i en silenci, es va tancant.

Dimarts va ser un dia definitori (i per mi, definitiu en moltes coses). Vaig abdicar de fer entendre segons quines coses a aquell que vol estar bé amb tothom i que és capaç de culpabilitzar-se d'errades per tal d'evitar l'enfrontament. Davant d'una manca tan clamorosa de caràcter, què es pot fer? Passar, simplement això: passar! Riure, també es pot riure molt i imaginar què faria en un escenari normal, en el que no es primés el kumbayanisme per davant de tot. 

Dimecres va ser l'esclat del surrealisme. He de confessar una cosa: m'ho vaig passar molt bé. El retrat de l'aquelarre era genial. El cambrot dels germans Marx en estat pur! Gent que entrava, deia gilipollades i marxava. Trucades, cares de sorpresa i -algunes- d'espant. Paraules sense valor que duren el mateix que l'aire als pulmons: La parte contratante de la primera parte.....(Una noche en la opera). 

Dijous va ser el dia de la veritat. Durant tota la setmana, el senyor que respira a la bossa -altrament dit "el baves"- havia confabulat per imposar les seves tesis -l'animaló encara no sap amb qui es juga els quartos- i semblava que ho havia aconseguit. No, company, no! Era un miratge, una petita concessió -que en un futur reportarà altres beneficis i que ja ha compromès a algú-, una nova oportunitat per fer pública i notòria la magnitud de la tragèdia i una nova ocasió de retratar-se, quedant en evidència davant d'aquells a qui haurà de demanar que vagin més enllà de la pura obligació.

Divendres va venir la contra (és el que passa amb això del "cafè per a tots". Uns dies tens la raó que t'havien negat el dia anterior). M'encanta que les coses surtin bé! (que diria el coronel Smith). El millor, encara ha d'arribar. Ara només estem en "fase de preparació". De moment, només ens divertim com es diverteix el gat amb la rata, abans de cruspir-se-la. Són moments de divertimento, de preparar el terreny per quan arribi la gran hòstia. Ahir algú em deia "a vegades cal ser simpàtic i seguir la corrent". "Per sort o per desgràcia, tinc pagada l'aigua i la llum fins el dia que em mori", vaig respondre. Això dóna molta tranquil·litat! Tenir una alternativa preparada -i amb garanties- per quan arribi el "Dia del Gran Pet", també! No, no penso sacrificar la meva dignitat, gratuïtament, per uns pallussos que es deixarien encular per un somriure o un copet a l'espatlla. 

Només penso en riure, riure molt! Idealismes i rucades, perillosa -i hilarant- combinació! Només cal estar-ne al marge i gaudir de l'espectacle (lamentable, impropi i vergonyós, per cert)!