Malgrat hauria d'estar donant-li voltes a coses -pretesament- importants, ara només tinc una preocupació: no sóc capaç de trobar un final versemblant per un relat que he de lliurar demà.
Tampoc seria capaç de perdre ni un minut del meu temps en coses que no m'importessin. Saber que sempre hi ha una darrera sortida -extrema i definitiva, però sortida- dóna molta tranquil·litat a l'esperit.
No puc concentrar-me. Després de dormir una migdiada reparadora, he contestat un correu d'una amiga. Fa un parell de dies que estic en fase de reconstrucció interna i no em miro correus ni tinc el mòbil connectat. Durant aquesta fase només escric, escric, escric... De forma compulsiva i sense cap objectiu clar ni concret. Només escric...
Demà és el darrer dia d'aquestes mini-vacances i necessito reconstruir-me interiorment. Necessito recuperar aquell punt de fortalesa i seguretat que sempre m'ha caracteritzat. Durant aquests dies passats he tancat un dels assumptes que feia temps que cuejaven i necessitava reiniciar-me per tal d'eliminar tot allò que ja forma part del passat però que ocupava una part important de la meva memòria. Durant aquests propers mesos he d'anar tancant temes. Són molts i molt diversos però és necessari finalitzar -definitivament- cadascun d'ells. Deixar-los mig tancats no condueix a res i -passats els anys- sempre retornen.
Vaig a continuar amb el relat. Demà l'he de lliurar i el final no acaba d'arribar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada