COSES PRÒPIES I ESTRANYES

Només ens queda allò que no ens prenen

i que, alhora, és el millor de nosaltres.

Georges Braque

Mentre esperava el meu torn en un comerç, escrivia unes ratlles. Per sort, encara hi ha comerços en els que tenen la deferència i gentilesa de posar unes cadires per tal que els clients -moltes vegades amics- esperin el seu torn. No us enganyeu, això només passa en els pobles i en els comerços antics, avesats en l'art de fidelitzar els clients mitjançant un tracte i una espera agradables.

Rumiava, mentre al taulell es debatien temes de programa rosa de la TV, sobre què fàcil és que tot sembli destinat a amargar-te la vida. Avui, consolava -no sé si he fet bé o no, però és el que em venia de gust i he cregut que ho havia de fer- a una persona especialment marcada per allò que tots qualificaríem com cúmul de desgràcies.

Malgrat jo també tinc les meves desgràcies -com tothom i una mica més-, els plors d'aquesta persona, lamentant-se de les seves desgràcies, m'han despertat aquell sentiment humà que poques vegades m'agrada mostrar i he pensat que la Divina Providència havia sigut molt injusta amb ella. En aquesta ocasió -com, sens dubte, en altres- aquesta persona no havia provocat la situació i només n'havia sigut una víctima propiciatòria. Els seus plors, les seves llàgrimes, no eren exclusives dels fets d'avui i tenien el pòsit de l'acumulació de fets desgraciats. Potser alguna divinitat va inventar-se els plors per fer neteja dels sentiments ocults, bruts i traumàtics que ens condicionen fins angoixar-nos. Potser sí que és això.

Retrobaments i allunyaments. Avui també he tingut aquests sentiments contradictoris amb persones diferents. Dues visites i dos sensacions contraposades. Retrobar-se amb algú, malgrat el temps i l'espai. Allunyar-se d'algú, malgrat el temps i l'espai. 

Ho deixo, tinc molta feina -molt poques ganes de fer-la- i el sentiment de que no servirà de res fer-la. Ja he adoptat la postura i l'actitud de l'estoic, acceptant allò que és irremeiable amb la màxima elegància i esportivitat (flegma) possible. Cal esforçar-se en canviar allò que ningú vol canviar? No. El més intel·ligent és aprofitar l'impuls de l'atac de l'enemic per tal de construir i recolzar el nostre propi atac. O potser el més intel·ligent és esperar -amb la màxima dignitat- que arribi aquell moment -que sento pròxim- en el que ja res importi i toqui finalitzar-ho tot amb un somriure als llavis i amb una sensació efímera i decreixent d'invulnerabilitat provocada i irremeiable? No ho sé, no ho sé...

Mentre m'ho penso, gaudiu d'aquesta cançó.