diumenge, 12 de juny del 2011

PASSA LA VIDA, LÀNGUIDAMENT.

Sembla ahir quan vaig començar a escriure en aquest bloc i ja són 657 posts. Estic prop dels 666, número en el que volia "suicidar-lo" i recomençar en un altre lloc, amb un altre nom i amb un altre caire.
No descarto fer-ho però aquests dies estic imbuït en altres històries. Estic de vacances -una setmana- i he agafat la millor -i plujosa- setmana de l'any. Gaudeixo de la soledat, del sentiment de buidor i de la sensació de que tot ha arribat al seu fi. No em sap greu. Tard o d'hora tot arriba al seu fi. Com ja he cridat alguna vegada des d'aquesta finestra, no es tracta de saber quan arriba el final. El més important es saber com arriba i perquè arriba aquest final. 
Talment hi ha aus que poden viure en captivitat, n'hi ha que no poden fer-ho i engabiar-les significa condemnar-les a una mort lenta i cruel. Saber-se captiu o en mans d'algú és el que les porta a "suicidar-se" colpejant-se contra els barrots o d'un atac de pànic. És una manera d'acabar amb tot, no dic que no. També és una manera d'alliberar-se.
Fa uns anys, una persona -sabedora que no intentaria fer-la canviar d'opinió- em comunicava la seva decisió d'acabar amb tot. La seva situació era complicada, pròxima a l'abisme i el preàmbul de un salt al buit sense paracaigudes. El problema no era el patiment que ell hauria d'aguantar. El problema era que no es veia capaç d'aguantar el patiment que la seva caiguda provocaria a altres éssers estimats. Vaig entendre la seva posició, la seva manera de pensar i els motius que la inspiraven i motivaven. No era una fugida, era una immolació per evitar mals a tercers (o minimitzar-los). Passat el temps, fins i tot vaig admirar aquell gest, aquella renúncia, aquell sacrifici. Moltes vegades he pensat en aquell desafortunat -però valent i honorable- amic. Va oferir el millor que tenia -la vida- per tal d'alleugerir l'impacte aliè de la seva desgràcia.
Mai vaig dir-li què en pensava. Només vaig escoltar els seus propòsits i les seves raons. No calia cap aprovació ni cap retret. Només li calia algú que l'escoltés, que sabés estar en silenci davant d'un moment tant crucial, d'una actitud tan honorable i allunyada de qualsevol sospita de covardia. Només necessitava algú que conegués -de primeríssima mà- quina era la seva motivació. No volia que a posteriori alguns savis intentessin formular una teoria sobre què l'havia impulsat a baixar el teló de la tragicomèdia que li havia tocat -que l'havien forçat a- representar. 
Passar dies en solitud, gaudint de moments profunds i íntims, té aquestes coses. Els records s'amunteguen i decideixen fluir. És com si desitgessin sortir a borbolls, escampant-se per tota l'estança i engolir tot allò de present o de futur que pogués quedar en l'aire. La vida passa, lànguidament -malgrat tot i tots- i em recorda que és efímera i canviant.

Pensat durant una caminada de les de bon matí, mentre els senglars, els esquirols i la resta d'habitants del bosc em miren encuriosits des de la distància.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada