OBJECTIUS ACOMPLERTS

Malgrat pugui semblar una cosa evident i natural, si hi ha una cosa que em satisfà extraordinàriament és veure com es van acomplint els objectius. No només em refereixo als objectius materials -que ja són importants- sinó també als objectius immaterials i eteris. No sé quins em produeixen més satisfacció. D'una banda, saber que tot allò que havia pensat fer aquests dies està finalitzat -mentre observo en la distància com altres objectius s'acompleixen per ells mateixos, després d'haver-me limitat a sembrar la llavor-  i d'altra banda, arribar a la conclusió que no cal esmerçar esforços en coses fútils. Tot plegat, han aconseguit portar-me a un estat anímic perfecte: sabedor d'haver acomplert els compromisos que havia adquirit amb mi mateix i d'haver aconseguit foragitar aquella sensació de responsabilitat gratuïta per temes que no haurien ni d'importar-me.

Les hores passen i cada vegada m'impregno més d'aquest ambient tranquil i seré. Només petits intercisos vulneren la pau i em desperten del somni. Només puntuals remors llunyanes em permeten tenir contacte amb la voràgine.Un somriure irònic és la única reacció que em permeto davant els episodis patètics que m'arriben. Una tristor immensa s'apodera de mi quan veig el Telenotícies i endevino el que ha de venir, conseqüència del despropòsit egoista de l'ésser humà. Ja m'ho deia una persona molt estimada: "Perquè les coses s'arreglin, s'han d'espatllar del tot. No fer-ho així, condueix a l'agonia eterna". Quina saviesa!!!!

De moment, ho deixo. Vaig a llegir una mica a Anton Txèkhov, gran contista i magnífic retratista de la societat russa de finals del segle XIX..