dimecres, 2 de juny del 2010

CASTELLS DE CARTES

Bé, Anònim(a), comença el joc. En els termes i condicions (totes) que em proposaves. Ho endevines??? Espero resposta...
Per cert, qui s'hi vulgui afegir, és lliure de fer-ho. Per veure els termes i condicions del joc, podeu mirar els comentaris  de "CONTINUAR BREGANT", publicat ahir.

A vegades, per molt que es vagi posposant el moment, els castells de cartes s'acaben ensorrant. Per molt d'ímpetu, paciència, esforç, sacrifici, dedicació  i habilitat digital del constructor, els castells de cartes no són infinits. Sempre hi ha alguna circumstància que destrueix tota la feina feta i desfà aquest esquelet de cartó (bé, pseudo-cartró, realment és material sintètic). 
Massa ambició -i il·lusió- del constructor, esperant fer un castell de proporcions desmesurades o elements externs -el pas del temps, el pes de la pols, un simple tremolor de mans, etc- tiren per terra qualsevol esperança de longevitat castellera.
El que més greu sap és que l'enderroc del castell no sigui imputable al constructor. Aquella visita -que sap tot i de tot- que intenta ensenyar-nos com va fer ell un castell, presumptament de proporcions i estètica mil vegades superior al nostre, és la que -si li fem cas o li deixem ficar cullerada física- acaba destruint aquell castell pel que tantes hores hem sacrificat.
Si bé ja sabem com és el tarannà de la visita i que era previsible que el castell s'acabés ensorrant un dia o altre, sempre ens queda el regust amarg i decepcionant de veure aquell munt de cartes sense ordre ni concert, com si fossin una ossera comuna. La visió d'aquell horrible espectacle ens fa recordar en quines circumstàncies vàrem anar col·locant cada carta en el seu lloc, com vàrem aguantar la respiració i com, després d'uns moments de tensió continguda, vàrem veure recompensat el nostre esforç i la nostra perícia. Aquella visita ens acaba esquinçant l'ànima i fa que els sentiments "homicides" s'apoderin de nosaltres. La visita marxarà i ens deixarà amb la feixuga feina d'intentar refer el castell. També deixarà la nostra moral com el propi castell: ensorrada. 
Només un pensament ens pot fer tirar endavant: saber que només nosaltres, amb la nostra tenacitat, vàrem ser capaços de construir el castell.  També podem optar per dedicar-nos a fer una altra cosa. La decepció de veure el nostre esforç destruït pot fer-nos desistir de fer castells i deixar les cartes apilonades, sabedors que la nostra vida continuarà igual tant si fem castells com si no. Fins i tot m'atreviria a dir que hi ha mil altres ocupacions més gratificants que  perdre el temps fent  castells de cartes, que sabem que acabaran derruïts.
El visitant només és un venedor de bíblies i de fum que mai -ni tan sols ho intentarà- construirà cap castell. Es conformarà en anar destruint els castells dels altres, no fos cas que s'adonés que no té ni el valor ni el coratge per embrancar-se en una tasca tant feixuga, pacient, constructiva, solitària i sacrificada però, finalment, gratificant. De fet, el que més angoixa i obsessiona al visitant és saber que si alguna vegada ha vist un castell sempre ha sigut el dels altres, els d'aquells que mai han promès fer un castell, els que l'han fet de veritat... i per ells mateixos.

5 comentaris:

  1. Potser et tremolen les mans, Exorcista?

    Doncs, si és així, em trec una part essencial del meu vestuari femení i així faig més abastable l'expressió de llibertat.

    El teu relat em recorda que quan vols compartir (edificar quelcom que consideres important)
    has de ser conscient que és el teu cor qui creix i s'enforteix, i quan això passa, el saps senzill i net d'egoïsmes. LLIURE DEL TOT!
    Si construeixes amb les mans del cor, neix l'acolliment i l'esperar rebre es transforma en un deixar-se prendre
    sense esclavituds de cap mena i sense favors de cap categoria. No hi ha vanitat inflada quan no rebaixem el gest d'un cor lliure!
    I això passa perquè deixem de ser controladors i inquisidors si compartim de debò.

    Tu, Exorcista, escrius també:

    "La decepció de veure el nostre esforç destruït pot fer-nos desistir de fer castells
    i deixar les cartes apilonades, sabedors que la nostra vida continuarà igual tant si fem castells com si no. "

    Mal fet, doncs; la decepció neix quan l'esforç no és suficient. I això és important saber-ho.

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  2. Fer castells a l'aire és més aviat inútil alhora que inevitable en segons quins casos. Procura viure, però implican-t'he de veritat. A veure que passa... De tota manera no crec que arribis a quedar-te nu del tot.

    ResponElimina
  3. Hola Anònim(a).
    Les mans???? No, no eren les mans.
    La decepció també pot néixer quan l'esforç ha sigut molt gran i els resultats inexistents.
    Una abraçada

    Hola Anònim,
    Crec que si hi ha una cosa que sempre faig és implicar-me amb totes aquelles coses que faig.
    Quedar-me nu? I per quin motiu no hauria de fer-ho????
    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. "Les mans???? No, no eren les mans.
    La decepció també pot néixer quan l'esforç ha sigut molt gran i els resultats inexistents."
    (L'Exorcista)

    Que l'esforç sigui "molt gran", això no vol pas dir que sigui suficient.

    Si no et tremolen les mans, em poso la peça de roba que m'havia tret i començo de nou.

    Per cert, què et sembla si concretem quins són els membres superiors i els inferiors del cos humà, deixant de banda els òrgans, esquelet... Eh?

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  5. Hola Anònim(a,
    No, no em tremolen les mans.
    Era esquelet... Val, sí, crec que és necessari definir els òrgans...
    No et posis la peça de roba. En aquest cas, no és una errada teva. Només ha sigut una confusió i no ens havíem posat d'acord.
    Un petó.

    ResponElimina