diumenge, 27 de juny del 2010

FE DE VIDA (O ALGUNA COSA AIXÍ)

Estic viu!!!! Sí, no patiu, encara no he decidit acabar amb tot i amb tots (almenys voluntàriament). Tinc "mono" de post, no ho puc negar. Des del dimecres no escric res i ja començava a tenir aquella sensació rara de tenir moltes coses per dir i poc temps per dir-les. Motiu d'aquesta absència voluntària -o no-: fàcil, m'he passat quatre dies imbuït pel trepant, el martell, la llima, el tornavís i tot d'eines maquiavèl·liques que m'han fet suar la cansalada amunt i avall de l'escala. 
Ha començat el bon temps i -viure en una casa té aquestes coses- ha començat paral·lelament la temporada de bricolatge compulsiu. Repassar la pintura de la  façana,  de les reixes, desmuntar i netejar els fanals del pati, etc. són un ritual que s'esdevé desprès de la revetlla de Sant Joan. Inexorablement, cada any, toca fer aquest exercici que -si voleu que sigui sincer- no em desagrada. Com ja he comentat en algun altre post, l'avantatja de fer aquestes tasques és que són solitàries i mecàniques. No cal tenir una especial activitat cerebral -ni neuronal- mentre pintes. En aquests moments de feina física pots aprofitar per tal de pensar en altres coses i repassar mentalment la successió d'esdeveniments que s'han de produir en un futur immediat i intentar estar preparat. Només un posaré un petit exemple: demà tindré un "pollo". No em pregunteu com ho sé; ho sé i punt (algú hi ha posat tots els elements necessaris, amb aquella "habilitat" que caracteritza aquesta persona, i només era una qüestió de temps). Doncs bé, ja tinc preparada la solució, la rèplica i la contrarèplica. Hores i hores amb un pinzell a la mà donen per pensar en això i en molt més.
Vull fer esment d'un fet luctuós que va esdevenir el vespre de la revetlla de Sant Joan. Vagi per endavant que totes les morts són doloroses i mereixen respecte, però no em puc estar de fer unes reflexions sobre un tema que ja he tractat en diversos posts, crec que inclús en el que precedeix a aquest.
Tant hem abdicat i fet delació del nostre instint natural d'autoprotecció que necessitem que ens diguin per on podem passar o que inclús ens obliguin a passar per llocs segurs? Ja no som capaços de reconèixer el perill, de ser cauts i respectuosos amb les situacions perilloses i d'utilitzar aquells mitjans que es posen al nostre abast -passos subterranis, amb un cost elevat de construcció que paguem entre tots- per no tenir que afrontar el perill? Necessitem que el "pare Estat i la mare Administració" ens agafi permanentment de la maneta i ens faci respectar les normes? On està la nostra maduresa com a individus amb capacitat de discerniment i de reconeixement del que està bé i del que està malament?
Trobo patètica tota aquesta situació del malaurat atropellament d'aquell grup de persones per un tren. La trobo patètica per molts motius: per les declaracions a destemps i dient autèntiques bajanades, per aquesta obsessió malaltissa per no dir que les víctimes són les que van temptat la sort -tenint l'alternativa de passar per un lloc segur- i van perdre (quan es juga amb foc, sempre et pots cremar) i per l'espectacle mediàtic que s'ha muntat entorn d'aquest fet en el que es qüestiona un sistema que fan servir milions d'usuaris sense cap conseqüència (segurament per un motiu: no es juguen la vida i no la perden).
Hi ha un punt que també vull esmentar i que em sembla molt important. Sabem alguna cosa de l'estat anímic del maquinista del tren? Vull dir aquell senyor que anava legítimament per una via, fent la seva feina i a una velocitat permesa. Vull dir aquella persona que va veure com -sense poder-hi fer res- llevava la vida a una dotzena de persones -imprudents- i que va trigar 800 metres a poder parar el tren, per efectes de la inèrcia d'aquest mostre de ferro que conduïa. Crec que se li ha d'agrair a aquesta persona que tingués la sang freda de frenar el tren sense posar en perill el passatge que -sense ser uns imprudents- tenia sota la seva responsabilitat. 
Ho deixo, vaig a fer-me unes caipirinhes sota la prunera. Aquests dies he suat molt i ara m'he relaxat amb una dutxa. Em sento net i fresquet. Només una -bé, dues... o tres...o.....- caipirinhes ben fresquetes, esperant la fresca del capvespre i pensat en tot allò que, per ridícul i surrealista, no caldria ni pensar-hi.

4 comentaris:

  1. Que ben ordenat que ho tens tot! hagués preferit veure les reixes i els fanalets, però el trapant tampoc està malament! :)

    En quant a l'accident del tren, entenc que tothom és grandet per decidir per on passar però penso que la gent en general no té "sensació de perill" o si la té, aquesta és molt latent; aquella nit més que mai, donat que la gent beu més i actúa més irresponsablement.

    ResponElimina
  2. Hola Filadora,
    Si m'haguessis vist!!! Feia una fila!!! És el que hi ha, de tant en tant s'ha de fer feina...
    Jo penso que és més aquella sensació de "faig el que vull". Tinguem en compte que això va ser abans de començar la festa. Hi ha coses que no puc entendre. El que em molesta més és que ara vagin buscant tres peus al gat parlant de si hi ha d'haver tanques, que si no....
    Un pató.

    ResponElimina
  3. Així vosté és tipus formigueta curranta? aaa miri qui ho diria amb aquest nom ...

    ResponElimina
  4. Hola Anònim,
    És una mica d'autoflagelació. En el fons, gaudeixo d'aquestes activitats i em serveixen per desentumir els muscles.
    Una abraçada.

    ResponElimina