DEIXAR-HO

A hores d'ara, no hauria d'estar escrivint aquestes bajanades i hauria d'estar llegint una pila de relats que s'acumulen sobre la meva taula de despatx. També tinc un relat per continuar -per sort, compto amb la comprensió de la coautora-,  cosa que espero fer el cap de setmana. 

Aquests darrers dies no em trobava gaire bé i arrossegava un cansament que m'era impropi. Vaig analitzar quines podrien ser les causes d'aquesta baix nivell de forma i he arribat a la conclusió que tot és degut al tabac. 

Després de 30 anys fumant, he decidit deixar de fumar. No és una decisió irreflexiva i tampoc la prenc a la lleugera. Sé que costa, que és dur, però penso que me'n sortiré. Ja fa 24 hores que no fumo i sembla que he estabilitzat el desig de fumar. Passar de 2 paquets diaris a 0 cigarrets és radical i dur, però a mi no m'agraden les mitges tintes i sempre m'encanta afrontar un gran repte. O fumo, o no fumo!!! Pegats de nicotina, xiclets.... etc. No, no en sóc partidari. Jo no vull substitutius, vull eliminar l'hàbit de fumar, ni més ni menys!

Si voleu que us digui la veritat, no tinc cap tipus de necessitat -ni física ni psíquica- de fumar. Sí que tinc una sensació estranya: abans, fer el cigarret era una manera de fer una pausa en allò que estava fent. Ara, si faig la pausa, no sé què fer. De fet, tenia la majoria de cigarrets molt pautats en el temps: 3 amb el cafè del matí, 1 anant cap a l'estació de Renfe, 1 baixant del Metro, 1 amb el tallat, etc.... és a dir, cada cigarret tenia assignat un moment concret. Ara no sé què fer en aquests moments concrets. Són moments orfes, sense cap activitat, sense cap al·licient.

Espero tenir la força necessària per ser constant en el meu projecte. Aquesta també és una manera de demostrar-me, una vegada més, que la constància és una virtut, que la fortalesa d'esperit no té preu i que saber patir és el que ens fa invencibles.

Ho deixo. Vaig a fer una pausa -aquesta sense cigarret- en la que no sabré què fer.