La vida, a vegades, en dóna un cop de mà i fa que no haguem de contestar les preguntes que ens fan. La pròpia vida s'encarrega de donar complida resposta a les qüestions plantejades. Del "què...?" a la resposta espontània i oportuna, sovint no passa massa temps.
Llavors, el més digne que pot fer el preguntador és callar, reflexionar i donar la raó a qui fa afirmacions que s'ha demostrat que no estaven fetes d'una forma gratuïta. Tot té un temps, una durada i una resistència. El temps no el podem decidir. La durada i la resistència els podem modular segons ens interessi. Podem resistir mentre vulguem i podem fer que duri una situació mentre ens plagui mantenir-la.
Quan es juga i un dels jugadors no segueix les regles del joc, els altres estan autoritzats a trencar la baralla en qualsevol moment. És així i ningú s'ha d'estranyar que passi això. Del que s'haurien d'estranyar és de que s'aguanti tant. Ja està, la baralla ja s'ha trencat. No s'ha trencat per una decisió irreflexiva o presa de cop. S'ha trencat per acumulació, per "anar passant", per anar tapant forats, per aquest "qui dia passa, any empeny", per no fer el que cal fer i quan cal fer-ho, per viure en aquest llimb de felicitat impostada i irreal, per aquest "tranquil·litzar consciències", per aquest "anar seguint el joc", per tot, per tot, per tot...
Cada dia em costa més entendre't!
ResponEliminaI com que no t'entenc, no sé que comentar! però com que vull que sàpigues que et llegeixo, t'escric.
Doncs això, que t'he llegit.