CONTINUAR BREGANT

Continuo bregant -encara no sé per quin motiu- en un ambient decepcionant i incomprensible. Ja ho vaig dir ahir -i moltes altres vegades-, potser sóc una mica raret, però hi ha coses que clamen al cel i no m'acostumo a transigir amb tot. 

He començat a tallar i remodelar el bonsai. No sé, potser acabaré amb la feina de moltes hores -abans en mans expertes- però si no començo, no en sabré mai. En aquesta vida, tot és començar. Tirar-se a la piscina és important, no pel resultat, per l'ànim de fer-ho. El moment de la decisió, encertada o no, és el més important. El resultat és relativament important. De fet, ja no m'importa el resultat. A ningú importa el resultat...

Avui, corre-cuites innecessàries. Des de primera hora del matí fins el vespre. Per amor a l'art, per vergonya torera, per res... només per mi. Estic massa cansat per plantejar-me coses que, vistes des d'un punt de vista racional, em farien desistir de tot plegat. Insatisfacció de comprovar que aquesta espiral no té aturador. No hi ha límit racional, econòmic, moral... No hi ha límit! Tampoc hi ha resistència, que és el que em fa més mal de veure. Només una permanent fugida endavant, un no mirar als costats ni enrere. 

No tinc cap intenció de canviar, ho sento. Sempre he sigut igual i només he modificat les actituds que he considerat, sincerament, dolentes. He de descansar una mica, un moment, un simple i fugaç instant. Sé que no puc, que mai n'hi ha prou, que mai hi haurà limit, que el límit l'hauré d'acabar posant jo mateix. Nervis, nervis que només denoten inseguretat i esfínters fluixos. 

Una taronja i a (intentar) dormir. Demà serà un altre dia dur. Voldria que algú em fes la pregunta que em va fer fa -més o menys- dos anys i que un tercer continués en silenci com va fer en aquell moment. En tinc moltes ganes. Però moltes, moltes, moltes moltes.... fa dos anys que tinc la resposta d'aquella pregunta i d'aquell silenci.

Ho deixo. Després, potser, més.