dissabte, 26 de desembre de 2009

EL FINAL DEL VIATGE

Un túnel, un míser i simple túnel, això és el que diuen que veurem en el darrer moment. Ben il·luminat, això sí. Per sort o per desgràcia no hi ha ningú que hagi tornat per explicar-ho. Avui plou i aquella pluja -dèbil però persistent- em trasllada a altres temps i a altres racons del món. Em recorda com n'és d'inevitable la mort i que l'únic privilegi que tenim els humans és el de decidir en quin moment posarem voluntàriament punt i final a tot plegat.
Fa anys vaig conèixer una persona força interessant que -malgrat la nostra relació va ser breu- em va marcar moral i espiritualment. Era una persona asiàtica, sense cap possessió material, que no aspirava a altra cosa que assolir la perfecció espiritual. Durant un parell de setmanes vaig conviure 24 hores al dia amb aquesta persona i vaig aprendre molt. Vaig entendre que la vida és efímera, que el cos no és més que un receptacle del que realment és important: l'esperit.
Les grans alegries i decepcions de la nostra vida les gaudim o patim a través de la satisfacció o insatisfacció dels preceptes morals que ens inspiren i guien. No som feliços o infeliços per les circumstàncies externes. Nosaltres som els que provoquem les situacions favorables o desfavorables anímicament en virtut de la nostra concepció moral de la vida. Només ens influeixen aquelles coses que nosaltres hem decidit que són importants en el nostre full de ruta vital. D'aquí que puguem variar aquesta sensació de satisfacció o frustració mitjançant un canvi de posició en la nostra escala de valors del fet concret que ens incomoda.
Al final què queda? Res, no queda pràcticament res. Només queda el que nosaltres vulguem que quedi, les coses que considerem -amb el nostre propi criteri- importants. Deixar anar llast durant el camí és gratificant. Desprendre's de les coses supèrflues, de les obligacions adquirides a contracor i de les limitacions morals auto-imposades, és una forma de retrobar-nos amb nosaltres i amb la nostra realitat. No cal ser el millor, només cal ser el més congruent amb els propis preceptes. Ser congruents amb els propis preceptes és el que ens fa ser feliços. Les influències externes s'han d'el·liminar, s'han d'obviar. L'individualisme -com a precepte filosòfic- és el que realment ens fa ser feliços. Satisfer les pròpies demandes morals és el que ens proporciona la realització personal autèntica.
Bé, ja està, ja ho deixat anar. Un dia de Sant Esteve plujós té aquestes coses. Comences a pensar en el final, en l'alliberament definitiu, i acabes maleint una connexió a Internet que falla més que una escopeta de fira. En tot cas, intenteu ser feliços. El dia que no pugueu ser-ho ja res valdrà la pena, absolutament res... 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada