Desprès de pensar-hi molt, crec que ja ho he aconseguit. He aconseguit desempallegar-me de totes les preocupacions i cuites supèrflues i només em resta allò que és important. He aconseguit alleugerir les alforges de la vida. He arribat -potser per la seva concentració actual- a discriminar aquelles coses que són importants de les xorrades i d'aquelles que no em reporten cap benefici, ja sigui material o moral. Si mirem fredament la vida, només hi ha tres o quatre coses importants. La resta són prescindibles -com ho som tots nosaltres- i només es consideren importants en moments puntuals, generalment quan, interessadament, en ho fan veure.
Mentre escolto unes quantes cançons de Anne Clark (Our darkness, Wallies, Self destruct, True love tales....) que he trobat aquesta tarda en una vella cinta de cassette, reflexiono sobre si val la pena continuar, sobre què hi ha més enllà de la galàxia més llunyana i altres coses tan inútils com aquesta. No tinc ganes de pensar, ja he pensat prou i així em llu el pèl. Ja no vull pensar més pels altres. Que cadascú pensi en el que ha de pensar!!!!
Potser cada dia em torno més poruc, més antisocial, més individualista... No m'importa. És el camí que em veig obligat a recórrer, a fer sol -com sempre he fet les coses- i sense altre companyia que la meva consciència. Ja no desitjo continuar rient gràcies que no en tenen -de gràcia-, ja no desitjo continuar essent "el que sempre hi és". No, amics, ja no val la pena. La vida m'ho ha demostrat de la manera més cruel.
Hi ha altres coses més importants, més gratificants, si més no, moralment.
Saps, fa temps vaig llegir sobre el tema d'"alleugerir pes", la història més o menys deia que un monjo budista li va dir al seu mestre que havia abandonat tot allò que el lligava a la terra, i el mestre li va contestar si havia deixat fins i tot de respirar, l'altre li va dir que si feia això és moriria i el mestre somrient va dir "Aleshores ni tan sols de la teva vida ets capaç de desprendre't..." un xic de menjada de pilota per un dijous al matí...
ResponEliminaBenvolgut Molon,
ResponEliminafa anys que vaig deixar de tenir un arrelament amb la vida. Sempre m'agrada dir que, actualment, visc a crèdit. M'he jugat (amb moltes possibilitats de perdre) la vida per mig món i, per sort, sempre he sortit endavant. Ha arribat un moment en el que ja no tinc cap tipus de por ni a morir, ni al dolor físic o psíquic. La meva tranquil·litat és haver descobert fa temps que tenim molt poc poder de decisió sobre la vida i la mort. Si ho mires fredament, els humans només som simples titelles del gran teatre de la vida.
Ahhh, com el que deia:
ResponElimina<<[...] ¡Extínguete, fugaz antorcha!
La vida es una sombra tan sólo, que transcurre; un pobre actor
que, orgulloso, consume su turno sobre el escenario
para jamás volver a ser oído. Es una historia
contada por un necio, llena de ruido y furia,
que nada significa.>>