El dia ha estat molt distret -en el meu llenguatge això vol dir que hi ha hagut força feina- però per això anem a treballar, per a fer feina. En arribar a casa, desprès de treballar, m'he relaxat i he aprofitat per a repassar l'agenda de demà i per xatejar una estona amb una amiga.
Avui, a la feina, he tingut una d'aquelles satisfaccions -una autèntica nimietat- que provenen de persones a les que aprecies i que no són significatives per la magnitud del fet, són importants pel fet mateix. Un detall, per insignificant que sigui, a vegades és molt important moralment.
En mirar l'agenda de demà he vist que toca Aquelarre -reunió, pels profans de l'idioma Exor/Català, Català/Exor-. Perdoneu un moment, canta ella......Edith Piaf.... La vie en rose i Je ne regrette rien.
Ja està, és que escoltar a aquesta dona és un plaer que mai em vull perdre. Com us anava dient, demà toca Aquelarre -toca més o menys cada més- i és una de les ocasions en les que ens reunim els companys. Sembla mentida però, en aquesta ocasió i malgrat les quatre hores de durada, tinc ganes de veure'ls a tots. Pot ser molt divertit, molt....
Fa un moment, una amiga em deia que era una pena que encara no hagin inventat el teletransport. Si, és veritat, amiga meva. Si s'hagués inventat, a hores d'ara, com hem parlat tu i jo, ara ja estaria fen-te aquest massatge relaxant que tant necessites. També ens permetria passar una vetllada agradable (en el bon sentit.....o no...). Bé, només ens queda esperar que s'inventi aquest mitjà de transport... algun inventor a la sala?
Sembla ser que el Dragon Khan vital que suporto s'està calmant una mica i podré concentrar-me en les coses realment importants. Moltes vegades m'empipo per coses que seria més fàcil que obviés. No, no puc. Quan una cosa t'importa, lluites per ella i et treu de polleguera que es frustrin iniciatives per culpa del capritxisme, de la inoperància i d'aquesta actitud de tolerància de la ineficàcia i de la ineficiència. Potser el millor seria passar de tot -que és el que fan molts- i esperar que arribi final de més per a parar la mà. Ho sento, no puc fer-ho. Segurament em moriré preocupant-me per coses que considero inadequades i contraproduents, però és el que hi ha. Qui compra el pack, el compra sencer. Segurament tinc coses bones i coses dolentes, coses a millorar i coses a canviar, però el que ningú mai em podrà retreure és la meva preocupació per tal que les coses surtin bé i la meva dedicació a aquest fi. La resta.... la resta són històries per a no dormir, qüestions banals i supèrflues que ja van bé als que els agrada teoritzar sobre el bé i el mal, sense saber què és el bé i el mal.
Demà més, demà ja us explicaré com ha anat l'Aquelarre....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada