AUTOSACRIFICI O UN SANT MARTÍ A L'OCTUBRE.

Definitivament, estic perdent la meva confiança en la condició humana i racional. Aquests darrers dies estic assistint a uns actes d'autosacrifici i d'immolacions innecessàries que em fan pensar que l'ésser humà no és tan racional com hom podria creure.

Diuen que la venjança és un plat que es menja fred. Potser sí, potser s'ha de deixar temperar abans de menjar-se'l. Assisteixo, com espectador impàvid, a la caiguda i rebolcada pel fang d'aquells que van gosar profanar el temple, dels que van creure que podien vendre la pell de ós abans de caçar-lo. Paciència, només cal paciència.

Ara tot es limita a esperar una mica més, només una mica. Assistir a la darrera passejada del cadàver del teu enemic és un dels plaers més intensos i indescriptibles que puguin existir.  Més plaent és quan tot és producte de la pròpia inutilitat, de la pròpia creença d'estar més enllà del bé i del mal, de creure's el més llest del món.

Mentre escolto "Big in Japan" d'Alphaville o "The world is mine" del David Guetta, assaboreixo les mels del principi del triomf -amb cautela i prudència, això sí- però amb un punt de tristor, també cal dir-ho. Jo sóc actiu i em sap greu no poder participar directament a la matança del porc. No m'agrada el paper d'espectador que veu com el pobre animal es converteix en botifarra, llom, pernils i altres viandes. El meu paper és el que representa qui obre el coll -d'un tall calculat-  d'aquella bèstia, desprès l'esquartera i converteix en menjar allò que uns minuts abans havia estat un ésser viu. Bé, deixem aquest tema, ja us aniré explicant com evoluciona tot plegat.

Avui, un amic m'ha reiterat que em comprarà un gat. Un gat de peluix per tal de deixar-lo damunt la taula i anar-lo acariciant a mida que pontifico sobre el bé i el mal. No, mai he pontificat i no començaré a fer-ho ara. D'altra banda, aquesta imatge em recorda una pel·lícula -El Padrino- i no crec que aquest personatge s'adigui amb allò que crec ser. 

Espero que aviat comenci a produir-se l'efecte dominó i que vagin caient totes les fitxes -una darrera l'altra- sota l'impuls d'un dit no gaire fort, però segur i diví: la veritat. Una veritat furtada, rebaixada a l'il·lusió i a la perversió.

Bé, nens i nenes... ja n'anirem parlant de tot això. Només espero una mica de dignitat en la caiguda. O ni tan sols això puc esperar de vosaltres???

Capítol V versicle XXII de la Bíblia de l'Exorcista.