Fa una estona parlava amb una persona per telèfon i, producte d'aquesta conversa he decidit canviar el tema del post d'avui. En aquesta conversa he detectat -sense mirar-li als ulls, que ja és difícil- diversos sentiments. Un primer sentiment era el d'angoixa. He notat perfectament com les seves paraules no fluïen com ho havien de fer, d'una forma natural i plana. Al cap d'uns minuts, aquest sentiment s'ha tornat por, autèntica por. No entenc per quin motiu. Imagineu-vos que hi ha un sentiment d'angoixa, jo només deixo anar un parell de monosíl·labs i, aquesta angoixa, es transforma en por.
No entenc aquest canvi, aquest repunt de la conversa. Això m'ha fet pensar en una cosa que em van dir fa uns dies: "Aquests et tenen por. Però por de veritat, por física". Por? Per quin motiu? Potser havien fet o dit alguna cosa que pogués afectar-me? Si no era així, per quin motiu podien esperar alguna reacció per part meva? Cada dia entenc menys aquest món i els seus habitants. Serà que m'estic tornant molt poruc? No ho crec, però crec que tot 'està sortint de mare.
Un altre sentiment que he detectat en el meu interlocutor -ho poso genèricament, no vol dir que necessàriament hagi de ser un home- és el de culpa. Intentava disculpar-se d'alguna cosa d'una manera molt barroera, sense cap tipus de guió preestablert. Volia dir alguna cosa, però no sabia com dir-la, no sabia com enllaçar les paraules que composaven el missatge. La veu tremolosa i un parell de gemecs pre-plor -o com es digui- m'han acabat de donar les pistes necessàries per endevinar què volia dir exactament. Ja està, missatge captat i entès. T'has quedat més tranquil/la? Doncs, au, a dormir falta gent. Quan demà la resta de la colla pessigolla sàpiga que algú d'ells m'ha trucat, es posaran dels nervis.
Per quin motiu la gent fa i diu coses de les que, passat un temps, s'ha de retractar? Quin ànim els impulsa a fer-ho? Tant costa viure i deixar viure? Tan costa ser feliç i deixar ser-ho? No intento donar lliçons de moral. Mai ho he pretés i ara tampoc, però sí que em resulta difícil de pair que algú et truqui als vols de la mitjanit per tal d'intentar calmar la seva consciència, d'intentar poder dormir. No ho sé, amics meus, la vida és complicada i , algunes vegades, nosaltres encara la fem més complicada. Què creieu que he de fer demà quan vegi aquesta persona? L'he de deixar en evidència? He de passar d'ella i intentar fer veure que no sé res del que es cou? O potser he de muntar un numeret -cosa que mai he fet, ni penso fer- davant de tothom? Crec que optaré per fer veure que no en sé res i continuaré rient -discretament, és clar- de les coses que passen en aquest pati de col·legi que és la vida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada