dilluns, 5 d’octubre del 2009

PRIMER ANIVERSARI

Finalment no he pogut dormir totes les hores que volia. Ja torno a estar despert. Aquest és un dels nous costums que he adquirit forçadament. Avui fa un any del maleït dia en el que va canviar la nostra vida.
Ha estat un any d'anades i vingudes, de metges, de proves, de pastilles, d'estar sempre patint pel que sabem que passarà, de no tenir vida pròpia -amb alguna excepció-, de fer molt més del que seria recomanable per la salut física i mental. 
No em penedeixo de res del que he fet, per molt de sofriment i d'esforç que hagi comportat, malgrat m'estigui consumint en vida, ho tornaria a fer sense dubtar-ho. El sofriment té un límit, un llindar a partir del qual ja no es pot patir més. Jo ja fa temps que he arribat a aquest llindar i mantinc el nivell de sofriment d'una forma sostinguda.

El meu patiment actual no va dirigit a ell ni a mi, va dirigit a una tercera persona, a la que veig que se li escola la salut com l'aigua en un desguàs. No puc suportar veure com pateix, preferiria mil vegades que aquest sofriment el patís jo!!!
La vida ens posa proves molt dures i, malgrat ja estic acostumat a patir, aquesta és una de les proves més dures que hi pot haver. Malgrat tot, aguantaré el que calgui com sempre ho he fet en tots els episodis de la meva vida.

Tinc molt clara quina ha estat la motivació d'aquesta situació i qui n'és culpable. El temps posarà cada cosa al seu lloc i farà que tot esdevingui com hagi de ser. Jo ho tinc molt clar i actuaré en conseqüència.
De moment, només se m'acut continuar fent aquest camí -que té un final previsible- amb la màxima energia, passió i tendresa. No puc fer res mes, només esperar...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada