DIES DE BALANÇ

Com cada any, quan arriben aquestes dates, començo a fer un balanç de l'any que s'acaba. Sempre és bo i convenient tenir una visió global de com han passat els darrers 365 dies i de com -unes vegades amb alegria i d'altres amb tristor- ens hem arrossegat per aquesta vall de llàgrimes. 

Aquest any vull fer el balanç anual amb calma, amb temps i sabent que el dia a dia és el més important. Si hi ha una paraula que he de pronunciar amb força quan s'acabi aquest any, aquesta ha de ser la paraula "gràcies". He d'agrair moltes coses i a molta gent. Per sobre de tots, hi ha un petit grupuscle d'amics veritables i sincers que m'han recolzat en els moments dolents, molt dolents, que m'han tocat viure. Mai, -repeteixo- mai podré oblidar els sentiments que he viscut aquest any. No tots han estat alegres -la majoria no ho han estat-, però dels moments tristos i cruels és dels que en treus les experiències més gratificants, les més sinceres i les que perduren en el temps.  

He pogut experimentar la bondat i la maldat de l'ésser humà. Totes dues són cares d'una mateixa moneda. Una moneda que dóna voltes fins a caure d'una cara o de l'altra. L'atzar és important, molt important, però més important és el que sembrem. Saber que he intentat ser bona persona i que -tots en cometem- les meves errades han sigut producte de equivocacions sense cap mala intenció, és el que em fa continuar endavant, el que em dóna força per tal de continuar lluitant i el que m'esperona a continuar defensant allò que crec just i honest.

Fa uns dies, en un aquelarre jo pronunciava una frase amb tota sinceritat: "En els moments difícils -que han estat molts- el vostre treball i saber que estàveu aquí, ha estat el meu descans". Ho vaig dir com ho sento, com normalment dic les coses. Em puc equivocar -qui estigui lliure d'equivocacions i errors, que tiri la primera pedra-, però el que mai em podran atribuir és mala fe i deshonestedat. 

Sé que s'aproximen dies durs, molt durs, però continuaré fent i dient allò que crec que he de fer i dir. Prefereixo morir jove -i deixar un bonic cadàver, com deia James Dean-  però amb la satisfacció d'haver fet i dit el que creia just i honest. Mai m'han agradat les comèdies i les falses postures. Potser jo pertanyo a un món que no està situat en el lloc i en el temps que m'ha tocat viure. He viscut molt intensament -alguns no viuran en tota la seva vida el que jo he viscut en cinc anys de la meva-, però sempre he tingut clar que si podia ajudar a algú, ho he fet. Ho continuo fent -peti qui peti- encara que pugui semblar una rara avis sense encaix possible. M'és igual, m'és tot igual. Quan només et queda la consciència, has de cuidar-la i protegir-la d'aquells que pensen que la vida ha de ser tan retorçada com són ells mateixos.

Acabo aquesta vomitada emocional mentre escolto "Caruso" cantada per Luciano Pavarotti. Aquests petits plaers -com el de compartir- són els que quedarà quan tanqui els ulls per sempre més. El meu darrer pensament no tindrà ni un gram d'odi o de rancúnia, només tindrà l'agraïment envers aquells que no m'han deixat caure en el pou de la desesperança i que m'han demostrat que l'amistat ha de ser noble i desinteressada, que hi ha molt poques coses importants. 

Acabo, ha començat a cantar Luís Eduardo Aute i no voldria perdre'm ni una estrofa de les seves 20 cançons d'amor. El poema desesperat és el colofó que em fa retornar a la crua realitat.  Si te dijera amor mio que temo a la madrugada...