dimecres, 9 de desembre del 2009

FI DE FESTA (O NO...)

Avui tinc moltes coses per explicar al món. Primer de res, dir-vos que aquesta imatge que acompanya al text, és un fidel reflex meu d'ahir a les 7 de matí. Patètic, realment patètic!!! Què trist és fer-se vell!!! Bé, des del darrer post han passat moltes coses. Crec recordar que ho vaig deixar en l'habitació d'aquella noia que jugava amb foc -és a dir, amb mi- i que va poder comprovar que encara -en segons quins esports- encara estic en forma.
Si us sembla bé -i si no, pitjor per a vosaltres- continuaré amb el dilluns pencaire que vaig tenir. Aquell mateix dia, a la nit vaig tenir el sopar de gala, el gran sopar -bé, això mentre el personal és capaç de mantenir les formes i no comença a perdre el sentit del ridícul- en que ens retrobem tots els amics. Va ser brutal, molt brutal -a les 6 de la matinada encara tocava l'orquestra- i esgotador. 
Una vegada finalitzat el sopar, sense passar per enlloc més, ens vàrem treure l'esmòquing i, en calça curta, vàrem fer la pujada a la muntanyeta (bé, un turonet vingut a més) corrent com uns autèntics posseïts. Durant la pujada, d'una hora però de gran desnivell, vaig tenir ocasió de recordar-me de la mare que els va parir a tots junts i de dedicar-los unes quantes paraules "amables". Una vegada a dalt de la muntanyeta -vermell com un pebrot de l'esforç i a punt d'agafar-me un cobriment-, els xurros amb xocolata van contribuir a alleugerir la ressaca monumental que encara portava -no sé si era ressaca o encara era el pet pròpiament dit- i que em martellejava el cap. El cas és que desprès d'això va semblar que ressuscitava com l'au Fènix i, desprès de baixar de la muntanyeta -ara en un vehicle- va començar el festival de tast de begudes diverses combinat amb unes aletes de pollastre, croquetes... i tot el que us pugueu imaginar. Només dir-vos que ja ho vàrem empalmar amb l'aperitiu i el dinar.
A les sis de la tarda encara estava degustant tot tipus de barreges estranyes i exòtiques que em recordaven altres temps. En aquell moment vaig decidir marxar i vaig continuar la festa amb un amic de BCN. 
No us explico més, només dir-vos que vàrem acabar en un lloc on unes noies fan equilibris en una barra lluent, a la que estan entestades a grimpar. Hora de finalització del festival: 03:50 h. de la matinada. Avui a les 7:00 h. ja estava treballant, això també és veritat. Dia intens de feina, amb tarda inclosa. Arribada a casa: 19:05 h., hora en la que escric aquest post. Ara ja sabeu el motiu que escrigui aquest post tan d'hora: ESTIC DESTROSSAT!!!!!!!! També estic orgullós d'haver pogut comprovar que encara puc aguantar aquesta "setmana de l'infern", versió festivalera, que molts -més joves que jo- no aguantarien ni prenent aquests "additius" que als "vells" no ens calen.
D'altra banda -amb aquesta dèria literària que em posseeix i creant una nova història- crec que aquest cap de setmana us podré fer cinc cèntims d'un nou aquelarre de la "Colla Pessigolla". Hi assistirà la malalta (locuela) imaginària? Tornarà a tenir un rotllet amb algun dels assistents quan -desprès d'haver trepitjat una xapa de Coca-Cola- vagi cega com una rata? O potser només és una qüestió de fogots insatisfets (d'això, a los Madriles, en diuen "puterio condescendiente")? Estic segur que el meu amic, en Tapes (o algun altre) estarà pendent de proporcionar-me idees noves sobre aquest tema.
Amics, vaig a menjar alguna cosa i a descansar. L'edat ja no perdona i he de descansar una mica abans d'oferir-vos una nova aventura -surrealista, patètica i lamentable- de la "Colla Pessigolla".

2 comentaris: