Ja fa dies que ho necessitava i no he pogut estar-me'n. He tornat a la muntanya. La Heidi i les cabretes estan una mica mosques amb els pixa-pins però, malgrat això, la pau i la vida lenta continua caracteritzant aquestes contrades -més aviat la seva gent, que és qui determina el tempo de les coses- i encara he de superar aquest jet lag vital que suposa adequar el ritme de vida a les noves circumstàncies.
El matí ha estat horrorós, patètic, lamentable i extraordinàriament decepcionant. Pensava -crèdul de mi- que en algunes cavitats cranials encara hi habitaven aquelles petites cel·lules grises, com deia el meu admirat Hercules Poirot. No, es veu que aquesta és una espècie en vies d'extinció i molts no estan per la labor de facilitar-ne la reproducció en els seus cervells. Bé, què hi farem -sí, val, ja ho sé: Sóc cruel, molt cruel.... però m'encanta!!!- la vida és justa o injusta segons les persones. A alguns no els ha beneït amb les característiques de les espècies racionals i només passegen un cos sense cap ordre ni concert.
La tarda ha sigut més engrescadora. He rebut una trucada d'una noia -bé, ja té els seus 45 o 46 anys- que té un noséquè molt particular: D'una banda és dura -o ho fa veure. Que li preguntin al Miquel Andreu- i de l'altra, des del dia en el que ens vàrem conèixer, vàrem connectar des del primer moment. Per telèfon té una veu d'aquelles que et fan evocar dones "molt dones" que saben el que volen i que estan disposades al que sigui per tal d'aconseguir-ho. Vaja, de les que a mi m'encanten! Potser quan baixi de la muntanya, quedaré amb ella (de fet, ella ja ha quedat amb mi...)
Fet aquest incís, continuo amb la tarda: Espatarrant! Vist el nivell d'aquest matí, he decidit marxar, fugir de tanta mediocritat i anar allà on les coses són simples per definició. Aquí, a la muntanya, no esperes que vingui ningú a fer-te un logaritme, a elucubrar sobre la cadència de la caiguda de les fulles dels arbres, sobre la mitjana de passes que fa una vaca durant el dia. Tot és simple: Surt el sol, la vida passa i s'amaga el sol. Fàcil i senzill. Durant aquestes hores, la gent fa una vida normal, sense preocupar-se d'allò que no està directament relacionat amb la seva supervivència. Els importa ben poc tot allò que és superflu o que comporta un esforç inútil i gratuït. No estan per fer grans pensades sobre el sexe dels àngels o sobre com "redecorar" el seu entorn. Ningú es planteja anar replantant els arbres del bosc, segons el gust i estètica predilecta de l'agent forestal de torn (el considerarien un boig i no tindria el suport de ningú).
Vaig a sopar. Avui una cosa senzilla però deliciosa: Una mica de bull blanc -amb pa amb tomàquet- que he comprat només arribar. Tinc per costum fer la comanda per telèfon, mentre pujo. D'aquesta manera, en arribar, ja m'ho tenen tot preparat i només he de fer el recorregut: Forn, cansaladeria, carnisseria, queviures. Un recorregut ràpid i eficient. Potser, en un proper post, us parlaré del somni que he tingut al tren. Només un avançament: La protagonista -juntament amb mi- era la dels 500 o la de fa 12 anys (això només ho entendran dues persones) i passàvem una bona estona. Hi havia un altre personatge que encara ara no puc identificar, però que s'unia a la festa. Bé, ho deixo, demà més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada