dissabte, 31 de juliol del 2010

POSAR-SE LA BOINA (UNA VEGADA MÉS)

Aquesta setmana ha sigut dura. He pogut contrastar una vegada més que la vida es divideix entre aquells que amb un tros de filferro i una multiusos et construeixen un gratacel i aquells que abans de posar el peu a terra miren si la sola està homologada i la sabata és la més còmoda del món. 
He vist els que es sacrifiquen personalment i aparten els obstacles que els separen del seu objectiu i aquells que mai arriben a l'objectiu i que es perden en gilipollades diverses que troben en el camí.
He conviscut amb aquells que sempre ofereixen i amb aquells que només demanen, amb els que prioritzen el be comú i amb els que prioritzen els interessos personals.
Ho sento, m'he tornat a posar la boina. I aquesta vegada no me la penso treure, peti qui peti, malgrat el que peti sigui jo. És una qüestió de dignitat, de saber d'on es ve i cap on es va. Ha arribat un moment en el que considero normal la primera postura -de fet, sempre he pensat que era la normal- i ja sento un fàstic i repulsa visceral envers els adeptes de la segona postura.
Moltes vegades penso que, al final, qui petarà serè jo. M'és exactament igual. Morir matant és el destí del Samurai. Aquesta afirmació pot semblar molt grandiloqüent i molt irreal. No, no ho és. És el que sempre he pensat: Per sobre de tot hi ha la dignitat. Molt més quan t'ho pots permetre, quan veus que l'esdevenidor va en un sentit concret, inevitable i irreversible. Només demano a Déu que em permeti veure aquest esdevenidor i que pugui fer el que he de fer. Sóc una persona pacient, de idees fixes, pensades i valorades, que no canvia de rumb segons bufa el vent. Tinc l'objectiu marcat i només existeix un camí envers aquest objectiu. Passarà el temps però el moment arribarà. Segur!!!
Enceto un cap de setmana amb força, amb la convicció de no caure en la mediocritat, amb el pensament posat en les dues properes setmanes -que endevino que seran molt dures- en les que hauré de tornar-me de pedra picada davant d'actituds mediocres, interessades, ridícules i servils.
No passa res, estic preparat per això i per molt més. Sempre ho estaré més que ells. Sempre estaré més preparat per aguantar -fins que arribi el moment- que aquells que mai han hagut de fer-ho. De fet, ara el meu propòsit no és altre que posar en evidència les contradiccions,  ignorància, interessos i submissió servil que els domina.

PS: Un aclariment per un amic: Rimas y Leyendas són de Bécquer i no de "Miguel de Musa" qui, per cert, va acabar desterrat i de qui es deia que era "maestro de errores, doctor en desvergüenzas, licenciado en bufonerías, bachiller en suciedades, catedrático de vicios y protodiablo entre los hombres".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada