PELL DE PRÉSSEC...NUA

Mentre miro les teves corbes, nues, amb una pell tant llisa, tant fina, que sembla impossible, impossible que la natura per sí sola tant imperfecte, hagi pogut allisar-te, donar-te forma, arrebossant aquestes corbes vertiginoses, que converteixen tots els teus moviments, que haurien de ser feixucs, en una mena de suavitat que gairebé sembla que flotin, que levitin, pel damunt de la taula, pel damunt del terra en caure, mentre jo, bocabadat, miro, miro i sospiro, perquè vull menjar-te, perquè la boca se’m fa aigua, només de pensar en el que puc sentir, mentre els meus llavis toquen aquesta pell nua tant llisa, i mentre una mà ansiosa t’agafa, i t’agafa fort, mentre acluco els ulls, del plaer que m’envaeix, sense saber, fins a l’últim moment si seràs dolça o amarga, o fins i tot picant…
Però no m’importa, allargo el braç, perquè et vull tocar, m’és igual el regust que em deixis, serà un regust nou, un regust fresc, que recordaré durant hores, mentre miri el que en queda, la suavitat amb que t’has deixat acaronar per la meva boca, la teva gràcil manera de moure’t quan t’he deixat anar a terra, quan la teva pell, tant llisa i tant nua, m’ha tornat el reflex de la llum que tenim a sobre, per emmirallar-me, per fer-te desitjar més….
I mentre clavo les meves dents al préssec… deixaré d’escriure, perquè darrere d’aquestes reixes, el més proper que tinc al sexe, és la passió dels gustos, dels sabors, que no gaire sovint m’agraden, però que sempre varien… i després d’estar dues hores pensant en tu, allargant aquest moment de clímax, et vull assaborir jo sòl, amb la teva companyia, sense que ningú ens miri ni ens llegeixi…

Tres de la matinada, en un llit aliè....