COTORRES LESBIANES DE L'EIXAMPLE.

Fa uns dies vaig estar al lloc on viu un amic,  prop del TNC, a Barcelona. Aquest amic té un parell de periquitos per tal que li facin companyia i em comentava la possibilitat que fossin homosexuals. No ho sé -ni ho sé, ni m'importa- però l'home em mostrava una profunda preocupació per aquesta "desgràcia" que tenia a casa seva. Ell, que havia comprat un parell de periquitos amb l'esperança de dedicar-los a la cria i ara semblava que l'havien enganyat i eren dos mascles. Una autèntica desgràcia!!!

El que més el molestava era "el lamentable espectacle de sexe viciós" que li oferien aquestes bestioles -segurament alienes als sentiments homòfobs del seu carceller-. Coneixent la mentalitat d'aquest amic -per sobre de tot, és un autèntic amic. I resolutiu, cal dir-ho- ha de patir molt. Cada petó, cada carícia de les bestioles, ha de ser una tortura per aquest amic meu. Si voleu que us digui la veritat, fins i tot em va arribar a preocupar quan en va dir que si continuaven així "els tiraria a l'olla o els faria a la planxa". Fent un gran esforç el vaig convèncer que, si l'actitud dels pericos el molestaven tant, els deixés anar. Els ocells s'alliberarien del seu captiveri i ell podria estar-se en aquella casa sense veure cap actitud que el molestés. Així va quedar la cosa.

Aquesta tarda m'ha trucat -per a passar-me el "parte"-  i m'ha dit el que jo ja em temia. Ha acabat alliberant-los -menys mal!!!-. Ja no podia aguantar més aquell "lamentable espectacle" que tant el molestava. Per un moment he pensat en la situació i he visualitzat el quadre: un home de prop de dos metres, que pesa uns 130 kg (tot múscul), amb unes mans que t'arrancarien el cap d'un sol cop, agafant amb delicadesa dos pericos i engegant-los a volar per una finestra, fart de veure'ls estimar-se.

Li he preguntat si ja era feliç, si ja se sentia a gust en aquella casa. No, m'ha dit. No era feliç. Primer pel sentiment de pena que li produïa haver-se desprès dels dos pericos. M'ha dit que, en el fons, era capaç de "perdonar-los la seva tara genètica". Bé, ja havíem avançat (o no). Ara ja no creia que els pericos s'estimaven per una qüestió de "vici", ara creia que era una "tara genètica" la que els impulsava, de forma inconscient i irrefrenable, a estimar-se non stop. D'aquesta manera els exonerava de qualsevol "culpa".

El problema ha arribat quan m'ha explicat el segon motiu d'infelicitat: resulta que prop d'aquella casa hi ha una palmera en la que habiten les cotorres de pit gris. Aquestes cotorres són vingudes d'altres contrades de més al sud, i habiten -per colonització- gran part de Barcelona. Sembla ser que dues d'aquestes cotorres -femelles, segons ell- es dediquen a posar-se davant del balcó del meu amic a estimar-se, com ho feien els pericos. Quina gran desgràcia!!! No reproduiré en aquest post les paraules que ha dedicat el meu amic al col·lectiu gay i lèsbic (no són de bon gust i no mereixen ser reproduïdes), tothom se les pot imaginar.

La meva pregunta -que em podia haver estalviat- ha versat sobre els indicis que el portaven a afirmar que aquelles dues cotorres eren lesbianes (com en podia saber el sexe?). La resposta ha estat contundent -i sorprenent-: ha mirat amb uns binocles les característiques  de coloració, anatòmiques, etc. de les dues cotorres i ha comprovat per Internet amb quin sexe s'adeien. Increïble!!! 

Desconec què farà amb les dues cotorres lesbianes, què en pensa fer, quan i com. Crec haver entès que deia alguna cosa així com que "faré tir al plat", o alguna cosa semblant. De fet, he finalitzat una conversa que ja s'allargava massa -ja m'havia donat una informació que sí que era important i que m'interessava- i he cregut que per a mi no tenia cap interès l'aflicció que li causava observar la vida amatòria de les cotorres lesbianes de l'Eixample barceloní. Quan estava a punt de penjar el telèfon, encara el sentia com remugava sobre la proliferació de lesbianes a l'Eixample. Un cas com un cabàs...