BATALLA FINAL

Un dels actes més solemnes, seriosos i greus és la declaració d'una guerra. No totes les guerres es declaren i moltes es desenvolupen en aquell estadi que s'anomena "guerra de facto". No declarar  formalment una guerra implica no atenir-se a les regles de la guerra, no haver de fer cas a la legislació internacional en matèria de conflictes armats. 

Sempre -això és un axioma immutable- que no es declara una guerra, esdevé una guerra bruta. Una guerra no declarada és una guerra cruel, cruenta i sense regles. 

Estic preparant una "guerra" no declarada i ja m'estan creixent els aliats. Sembla mentida quins aliats pots arribar a tenir en una guerra. Fins i tot els enemics més irreconciliables esdevenen aliats si l'enemic és comú. Sense hipocresies, com em van dir fa temps...

Si, l'ambient de guerra s'olora a distància i ja fa temps que s'està preparant. Ha estat un temps de cercar aliats, de moure fitxes, de fer públiques les vergonyes de l'enemic, de fer pública i notòria la necessitat d'acabar amb aquest enemic. En aquests casos la "propaganda de guerra" és molt necessària i eficaç. Com deia el Capità Enciam "els petits canvis són poderosos" i darrerament hi ha hagut petits canvis, petits però significatius. 

A mi no m'agraden les guerres de trinxeres, les de masses de cossos destrossats al mig del camp de batalla. Prefereixo la guerra freda, la guerra de guerrilles, quirúrgica i fulminant. La guerra subterrània, sense soroll, sense que es vegi la sang. Només vull la visió del cadàver de l'enemic fent la seva darrera passejada, pel meu davant. Una guerra, sigui com sigui, és un acte de domini -o de predomini- d'un sobre un altre. Només cal saber què està disposat a sacrificar cadascun dels bàndols abans de demanar l'armistici. Hi ha els bàndols que ja no poden perdre res més. Aquells que sabent-se morts, avancen sense cap ambició de guanyar o perdre. Només volen morir lluitant -fent bona la seva condició de guerrers- sense importar-los el propi destí, intentant liquidar quants més enemics millor, abans de morir honorablement.

Només hi ha dos camins: el de la retirada covarda i humiliant, i el de l'avanç suïcida sense esperar retornar de l'enfrontament final, el de l'avanç a pit descobert, entomant cadascuna de les ferides causades per l'enemic -en això hi tinc una mica d'experiència- fins arribar al nucli del comandament adversari. Allà, sacrificant les darreres forces, traient-ne més d'on no n'hi ha, finalitzar el recorregut vital i extingir-se com una flama que apaga el vent, el vent de la lluita acarnissada i lleial, però mortal...

Reflexions d'en Sandro sobre la darrera batalla, la batalla definitiva. Avanti Luca, avanti tutto.