RESOLDRE CONFLICTES.

Fa una estona, una persona em teoritzava sobre la resolució dels conflictes, sobre la manera de rebaixar la tensió subjacent. També m'explicava el cas d'una persona que vol passar a un segon pla de protagonisme en un conflicte obert des de fa temps. Persona que crec que s'ha d'haver vist sorpresa per la meva actitud envers ella -del tot respectuosa i, fins i tot, afable- en unes circumstàncies i tenint coneixement d'uns fets que, una altra persona, no toleraria.

Jo sempre he resolt els conflictes -els de menor importància, es clar- de la manera que em va ensenyar un vell soldat fa uns anys: Quedeu amb la persona amb la que vols aclarir temes, seieu en una terrassa, us infleu de calamars a la romana -les braves també serveixen- i aneu acabant amb gerres de cervesa fresqueta. Mentre feu això, aneu parlant de les vostres diferències i -segur- arribareu a un acord favorable per ambdues bandes.

En relació a aquest conflicte, jo sempre he tingut les coses clares i he sabut des d'un principi quin era el problema. No he dubtat mai de quin era el paper que cadascun dels personatges -d'aquesta auca, m'atreviria a dir- havia interpretat i per quin motiu. He afrontat aquest conflicte amb tota la tranquil·litat del món i amb la certesa de que el temps posaria a cadascú en el seu lloc i que anirien caient les caretes d'aquells que -penso que precipitadament- van oblidar la temprança i la prudència en un racó. Sempre he tingut un caràcter comprensiu i tolerant, i he tingut la capacitat de posar-me en la pell d'aquells que s'han vist imbuïts pel constant martelleig de l'adoctrinament compulsiu sobre temes que mai han estat clars.

Penso que la meva actitud pública diu molt de quina és la meva actitud envers la resolució de conflictes. Caure en la mentida compulsiva i constant no és gaire recomanable per tal de conservar aliats. Finalment, aquests aliats s'adonen de la gran paranoia que constitueix tot plegat i pensen que no val la pena seguir atiant un foc que ja no té més llenya per a conservar-lo. La llenya per atiar aquest foc s'havia acabat abans d'encendre'l i només la permanent promesa de que hi havia més llenya era el que mantenia unit el grup. El pas del temps ha fet imprescindible aportar aquesta llenya al foc, però ara resulta que aquella llenya no havia existit mai. Ara, l'excusa de que s'apagui el foc és que plou. Que se n'ha fet d'aquella llenya promesa? No hi és, no n'hi ha hagut mai.

Però.... i jo? En tinc jo de llenya pel meu foc? De moment no he ensenyat la meva llenya a ningú. Ni ho faré si no és imprescindible -encara em queda una mica de dignitat i de respecte per les persones- i fins que arribi el moment que jo cregui oportú. De moment, tranquil·litat, la tranquil·litat que dóna saber que els focs d'encenalls s'apaguen aviat i que jo tinc fusta de roure per a cremar. No tinc cap ganes de fer mal innecessàriament -malgrat estar legitimat a fer-ho- a ningú. No vull entrar en les intimats de ningú ni ens els seus embolics, ni en tota aquesta amalgama de matèria podrida i corrupta que és la vida.

Qui tingui dubtes, que pagui les braves. Jo pago les cerveses...