Tots tenim un passat, tots. Avui, desprès d'anys de silenci, un dels personatges del meu passat ha tret el cap i ha ensenyat la poteta (en direm Lucas). En un primer moment no he sabut si alegrar-me'n o no (si el coneguéssiu, sabríeu què vull dir). Passada la sorpresa inicial -i valorats tots els pros i contres de continuar la conversa- he decidit que, si bé tampoc era motiu d'alegria desbordant, sí que podíem ajudar-nos mútuament i simular que no calia mantenir aquesta fredor que sempre ha presidit la nostra relació.Fa anys -uns 12- vaig tenir oportunitat de treballar amb aquesta persona -és un dir, penso que, ja en aquella època, no li quedava cap vestigi d'humanitat-i encara ens devem uns quants favors. Segons m'ha explicat, fa uns dies va parlar amb un amic comú i van estar parlant de mi. Aquest amic va intentar fer-me un favor i va parlar-li de les meves cuites i preocupacions.
En Lucas, deshumanitzat i tot, sempre ha tingut i té un gran sentit de l'obligació i té present que, en més d'una ocasió, li vaig salvar la vida. Mai he reclamat els meus favors. Com a molt, he esperat que fos l'altre qui s'oferís i insistís en retornar-me el favor. En aquesta ocasió ha passat això, però jo no vull que en Lucas em retorni el favor. Conec la seva manera de fer-ho i potser seria contraproduent.
No vull que esguerri a la brava un pla traçat des de l'anàlisi més exhaustiu de la situació i pensat en mil ocasions, valorant totes les variants i possibilitats. El que ell proposa fer, ho podia haver fet jo des del minut zero. En tot cas, he comés l'error de mostrar interès per les opcions que em plantejava. Ara ja no el puc parar, ara ja s'ha posat en marxa la maquinària freda i calculadora que allotja en el seu cervell.
D'altra banda, considero que tot ha de tenir un final i potser tot plegat necessita un gir radical -i brutal- per animar una mica una festa que ja s'allarga massa en el temps i que no s'acaba de cap manera. Potser la manera d'acabar amb la festa sigui acabar d'una vegada amb totes les begudes. Potser la millor opció sigui trencar tots els discs per tal que s'acabi la música. Aquesta mica de seny que -malgrat tot i tots- encara em queda, m'aconsella mantenir aquesta actitud de distància relaxada, de temprança impertorbable. També em passa pel cap deixar que un altre em mati les puces. Aquesta mena de paràsits sempre s'han de deixar en mans de professionals i que siguin ells -amb la distància que tenen en relació al problema- qui decideixin quin mètode utilitzar per tal d'acabar amb el problema.
Ja veuré què faig. De moment, ja he quedat amb en Lucas un dia de la propera setmana. Fins llavors, pensaré què faig i què li permeto fer...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada