ELS REMENADORS DE CUA

Dins de l'apartat "Fauna diversa" de la sèrie "Perfils de la natura" avui us presento una espècie molt difosa i que, per mèrits propis, mereix un post: Els remenadors de cua. Aquest post el tenia escrit des de fa temps -com molts d'altres que tinc a la reserva- i, avui que és diumenge i he caigut en braços de Morfeu, ara he decidit publicar-lo.

Entrem en matèria: Els remenadors de cua són una espècie emparentada amb els hiperventilats i els pollastres sense cap. Físicament només es distingeixen per les pronunciades genuflexions que practiquen i -això sí que és distintiu- per estar sempre disposats a que els enculin de totes les maneres imaginables. Dit clarament, se les mengen doblegades per tal de no contradir el seu interlocutor, malgrat allò que els estiguin demanant sigui la cosa més surrealista del món. Són els més simpàtics i amables del món, alhora que són els que tenen el cul més obert.

Normalment fan reunions periòdiques a les que assisteixen com si allò que allà es parlarà fos la quintaessencia i el paradigma de les idees brillants. Realment, mai arriben a cap conclusió lògica i coherent. Això no és per manca de capacitat  intel·lectual -bé, en alguns casos sí-, més aviat és per manca de capacitat de compromís. Una de les altres característiques d'aquests espècimens és la seva capacitat per no afirmar ni negar mai d'una forma rotunda. Mai es mullen. Aquests aquelarres són molt perillosos i sempre en surt alguna "idea brillant" que en un altre àmbit comportaria la rialla desenfrenada i l'escarni col·lectiu per part d'aquells que tenen un mínim coneixement del tema que s'està tractant. Quan s'adonen que la seva "idea brillant"  és un autèntic despropòsit irrealitzable -normalment ho fan quan ja han fet que el despropòsit es posi en pràctica- canvien d'opinió i fan refer tot allò que -amb molt d'esforç- altres ja han començat a fer.

No són d'idees fixes i poden canviar d'opinió en qüestió de segons, depenent de qui tenen al davant i de què els convé més en aquell precís instant. Sempre volen quedar bé. Fan sentir a tothom allò que vol sentir. N'hi ha que, per una degeneració prematura de l'espècie producte de la falta de costum de pensar, s'obliden del que diuen i poden oferir al mateix interlocutor, amb el pas del temps, diverses versions sobre un mateix fet. El paperot que fan és sublim i ratlla el ridícul més espantós. No s'enfronten mai a ningú i, davant d'una negativa, prefereixen provar d'engalipar a un altre per tal de fer que algú els faci les coses. El mascle d'aquesta espècie ha perdut els atributs sexuals de l'entrecuix -amb la corresponent testosterona- i només conserva un petit conducte miccionador que, en els estudis realitzats en les darreres generacions, sembla procliu a empetitir-se.

Si se m'acut alguna cosa més en relació a aquesta espècie, ja ampliaré el post.

De moment, us puc avançar que els propers "Perfils de la natura" seran els corresponents a "La put-put de cul roig" i "La llama escopidora nord-occidental", dues espècies meravelloses, singulars i fantàstiques que no desmereixen en absolut els Remenadors de cua.