MUNTANYES NEVADES

Torno a complir amb la meva cita mensual amb el refugi de la muntanya. Des de la finestra veig les muntanyes nevades que m'eleven l'esperit i em fan oblidar tot allò d'irracional que té la vida a la vora del mar. Fa fred, molt i persistent. El fred em purifica i la soledat -sempre vaig sol al refugi- em fa reflexionar sobre si val la pena continuar deixant-me la salut per coses intranscendents. És una qüestió d'orgull i d'honor intentar donar molt més del que és exigible. No és cap gest, només és una manera de veure la vida.

Com m'agrada estar aquí. Tinc la sensació que aviat podré estar-hi a full time, sense haver de pensar en altres coses. Ahir vaig seguir el "Protocol mensual de desintoxicació", que en dic jo. Us ho explico: Per una banda, sempre vaig a  veure la metgessa, el banquer, el mossèn i, desprès, marxo cap aquest paradís a la terra.  Tots m'ofereixen alguna certesa i m'assessoren en els diversos aspectes de la vida: El sanitari, l'econòmic i l'espiritual. Quan pujo a la muntanya ho faig amb tots els temes arreglats.

Aquest matí, encara no havia sortit el sòl, jo ja estava caminant per aquests camins nevats i gelats. Dalt d'una cinglera m'ha sorprès l'albada i m'ha descobert un meravellós paisatge de colors indefinibles que l'home encara no ha pogut imitar. He creuat el rierol gelat i he arribat a la cova -petita, però acollidora, preparada i oculta- que em va ensenyar el meu avi fa anys. Aquesta cova li va servir, a ell i a la seva família, de refugi en temps d'anarquia i revolta.
Sempre que hi entro puc comprovar diverses coses: Que ningú l'ha descobert -cosa molt important-, que la porta -darrera la vegetació que l'oculta- escara està tancada i que encara continua preparada per a poder-hi fer vida. Sembla mentida però, dins de la cova, no hi fa ni la meitat de fred que a fora. L'he de conservar, mai se sap com petarà tot plegat.

Ahir al vespre, vaig començar a faular i a buscar-li un futur a un dels meus personatges. Pensava en com podria ser el futur de la Ramera del Gran Sacerdot una vegada deixi el Temple. Faig que marxi de forma voluntària? Faig que sigui induïda? Potser el Gran Sacerdot li ha trobat algun lloc al desert, al seu costat? No ho sé.... ja ho veurem.
Només em queda un dia en aquest paradís i hauré de tornar a la vida diària, aquesta vida que em proporciona grans decepcions i unes poques satisfaccions que les compensen amb escreix. La vida és així.
PS: Per cert, l'enllaç només és anecdòtic...