RETORN AL PANTÀ

Ja està, ja s'ha acabat la bona vida. Fa una estona que ja torno a estar a prop del pantà. Aquest pantà d'aigües corruptes i sorramolls ocults en el que habiten animals feréstecs que basen la seva supervivència en la traïció. L'escurço és habitual, però ja fa anys que sóc immune al seu verí. De fet, intento reduir-ne la població, lenta però sistemàticament.

Dos dies de descans no donen per a molt. Són el temps just per tal de desintoxicar-te de tota aquesta podridura humana i tornar a sentir-te part de la natura salvatge i dura, però noble. Tinc la pell, els llavis i la cara tallats pel fred. L'absència d'aquests paratges m'ha tornat la pell fina, massa fina.

Escolto Chambao -qui ho hagués dit!- mentre faig un recompte de les coses que he de fer aquesta propera setmana. Se m'acumula la feina, maleïda sia!!! Als matins he de treballar, però a les tardes he de fer mil coses: trametre a l'editorial dos relats més -sort que són curts-, anar a veure l'inspector mèdic, arreglar un parell de coses de casa -a les cases amb jardí, sempre hi ha de fer alguna cosa per fer-, acabar de fer unes correccions a "La Barragana del director", comprar un nou ordinador -faré cas al Molon i al Cueta. Serà un Macbook- , m'he de llegir dos números sencers de "La ilustración liberal" - 126 pàgines cadascun- per fer un article que m'han demanat, tinc una nova trobada amb l'editora -sempre és un plaer, hauríeu de veure com és (i està)-, segurament tindré un dinar amb dos amics -això sempre és un plaer-, m'he d'acabar de llegir tot de correus que m'han fet arribar en Lupus i els col·legues  (en el seu Honor, ara escolto Brothers in Arms, dels Dire Straits) per tal de documentar "Revenja" i, finalment, m'he d'acabar de llegir dos llibres que tinc començats des de fa temps (1934: Comienza la Guerra Civil i 1936: El asalto final a la República, ambdós de l'insigne historiador Pío Moa). Uff... També he d'anar a tallar-me el cabell (el del cap, vull dir).

Cal pensar com acabarà aquesta història de la Ramera del Gran Sacerdot (que ara adoctrina les sargantanes del desert). Abandonarà a la nimfa Irun (ara puta) sola i desvalguda al Temple? Ara que ja se n'ha aprofitat pels seus fins i ningú en voldrà recollir les despulles, una vegada siguin públiques les seves misèries? Potser la volen abandonar en adonar-se que un escàndol -ells dos també en tenen moltes de misèries- privaria al Gran Sacerdot -i, per extensió, a la seva Ramera- d'acabar la seva travessa del desert i col·locar-se -discretament, quasi secretament- en un altre Temple?  De totes maneres, jo crec que el millor seria fer que la Ramera i el Gran Sacerdot comencin una nova vida en un altre lloc i s'oblidessin de la nimfa Irun (ara puta) que serà arrossegada pel fang. També hi ha l'alternativa que el PrincepValent (li he de canviar el nom, sona a la Bella Dorment) la perdoni i li permeti tornar al seu bosc a fer de nimfa una altra vegada, però això s'ho ha de treballar. He de donar-hi voltes a aquest tema, pot donar com a resultat una història sorprenent.

Cap problema, hi ha temps per a tot. No ens poséssim pas nerviosos!!!. Si em caracteritzo per alguna cosa és per no ser un hiperventilat. Ja sabeu, aquells que, quan tenen dues tasques simultànies, es posen nerviosos i has de treure una bossa per tal que respirin el seu propi aire, més pobre en oxigen, per tal que es calmin. Són els mateixos que consideren que la darrera cosa que els diuen és la més urgent del món i ho deixen tot per fer-la (fent anar de cul a tothom). Per sort, crec que tinc capacitat per a fer això i molt més.

Hòstia! No me'n recordava, que aquesta propera setmana torna la Nikita de Mauritània -un  breu parèntesi de la feina- i s'estarà tres o quatre de dies a casa seva. Ja tindré festival!! Jo ja tinc una edat i no sé si el meu cos aguantarà aquest ritme. Això és la salsa de la vida, una salsa que jo l'hi poso amb aquesta alegria que em caracteritza. El dia que no pugui viure la vida amb alegria, ja no pagarà la pena viure-la. Això és així i no d'una altra manera. Jo no serveixo per  a viure amargat.Tot té un costat positiu i és el que val, el que queda. La resta, la resta no val res!!!