dilluns, 25 de gener del 2010

PRIMERES I DARRERES HORES (POTSERS)

Passo les darreres hores del cap de setmana -i primeres d'una setmana que serà moguda- fent un petit balanç de com ha anat aquesta que ja s'ha exhaurit. Fa set dies comentava en un post la munió de coses que tenia pendents i que m'urgia acabar durant aquesta darrera setmana. Només puc dir que he acomplert els objectius en un 100%. Mentida, només en un 97%. Hi ha coses que han anat sorgint i que no he aconseguit acabar. He acabat tot allò que m'havia proposat d'avançada, això sí.
El que més greu em sap és no haver pogut acabar -o aconseguit- una cosa que per a mi és fonamental: fer-me entendre. No sé si no he estat capaç de transmetre prou el missatge -a vegades ho faig d'una manera barroera, però exempta de malícia- o potser no era el moment idoni per tal de plantejar segons quines qüestions. Potser he de separar-me, anímica i emocionalment, una mica de tot plegat i deixar que altres puguin encertar-la o cagar-la sense que per a mi suposi cap inconvenient. Potser em prenc les coses massa seriosament i resulta que del que es tracta és d'anar passant dies. No ho sé, mai ho he fet així i aquest podria ser el problema. Potser m'he implicat massa en segons quines coses i això no agrada a tothom. Potser valdria més deixar que les coses flueixin per si mateixes i no endevinar la proximitat del fracàs o del conflicte.
El que em fa més por de tirar per aquest camí és que, al final, hauré de redreçar les situacions que es torcin -encara que no sigui per culpa meva- i tindré el doble de feina. Potser he de fer un acte sobrehumà i començar a confiar en allò que no em mereix cap confiança. Potser m'he d'acostumar a funcionar a base d'anar fent tentines, amb un futur i resultat incert. No ho sé, no em puc acostumar a mirar cap una altra banda quan veig que les coses poden acabar malament. Seria innoble per part meva no intentar impedir -o almenys dir-ho- que les coses es facin malament. Potser és un vici el dir les veritats, però jo sempre ho he considerat una virtut. No penso entrar en el joc de veure qui confabula més i millor. No és el meu estil. Això ho deixo per aquells que no tenen cap altre valor (?) que exhibir.
Ara ja estic fent el traspàs, cada vegada escriure m'ocupa més temps i en gaudeixo més. Escriure és una activitat solitària i exempta de conflicte. Només jo i l'ordinador. No hi pot haver conflicte, ell fa el que jo li dic. Jo poso la imaginació i ell la tècnica. Les funcions estan prou definides i cadascú assumeix sense queixar-se el seu paper.
Aquest cap de setmana he estat fent un "estat de comptes" per tal d'esbrinar si podria viure d'això (és a dir, sense cap altra font d'ingressos) i el resultat ha estat sorprenent. No només podria viure sense cap altra ingrés. Podria viure molt bé. Fins que no t'asseus un dia per tal de fer un inventari, no ets conscient d'allò que t'envolta i del que mai fas cabal. Continuaré un temps més -espero que poc- i aniré testant com podria ser la vida vista i viscuda d'una altra manera.
La propera setmana serà genial. L'acumulació d'esdeveniments podria ser una bogeria si no hagués fet una feina prèvia de preparació. Per sort, ja fa setmanes que -malgrat els marrons que m'arriben rebotats de forma imprevista, per comoditat d'alguns- ho tinc tot planificat i previst. Tot i al mil·límetre, com sempre. No pretenc que tot esdevingui com jo ho he planificat, això sé que és impossible, però sí que puc assegurar que tinc previstos un pla B i un C, i un D... per a cadascuna de les situacions. Només cal que em deixin fer la meva feina, que ningú es dediqui a treure's conills de la màniga (totalment inútils i que ja no m'impressionen) i que cadascú assumeixi les seves responsabilitats. Només això, res més. Que ningú esperi que li faci res, de la mateixa manera que jo no ho espero de ningú. Tan fàcil i senzill com això!
Em queden poques hores de son, menys de 3. Cada dia dormo menys i pitjor. Sembla ser que hi ha alguna cosa que no em deixa dormir. No és una qüestió psíquica, és una qüestió física. Malgrat això, continuo fent el que he de fer, com ho he fet sempre, malgrat tot i tots, malgrat jo mateix...  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada