Potent migdiada desprès d'un excel·lent dinar regat amb exquisits caldos. Com a colofó de tant plaer, unes copes d'Armagnac -superb aiguardent francès- i una migdiada. Què més es pot demanar? Res més, és clar.
Doncs avui, la Divina Providència, m'ha regalat un plus de plaer, una nova trobada amb la meva Lolita particular. M'ha trucat a mitja tarda i hem quedat. Avui he tornat a tastar els seus llavis, en un moment en el que la vida torna a tenir un sentit, en el que torno a recórrer el seu coll, les seves orelles, els seus pits amb la meva llengua, en el que degusto la seva suor salada i calenta. Una suor que no és altra cosa que el plaer líquid que li supura per tots els porus de la seva pell suau i fina.
La seva mirada, tendra i embriagadora, novament em torna boig. Una altra vegada sucumbeixo a aquells ulls que miren sense mirar, que observen sense observar, però que parlen sense emetre cap so. El seu cabell, curt i lleugerament arrissat, corre entre els meus dits, àvids d'ella. El seu nas, petit i graciós, em recorda altres temps i altres dones. La seva boca, petita però amb llavis molsuts, esdevé una font de plaer indescriptible. La seva llengua recorre tots els racons de la meva boca i balla una dansa frenètica i inacabable amb la meva llengua.
Arribat el moment en el que la manca d'oxigen ens obliga a deixar de besar-nos, descobreixo, sota una malla tènue i suau, uns pits mitjans, ben posats i que desafien la llei de la gravetat amb l'orgull de la joventut. Uns mugrons a punt d'esclatar confessen el moment àlgid i candent que viu la seva propietària. No m'ho penso dues vegades i començo a recórrer aquelles aureoles mitjanes, suaus i sensibles en extrem, amb la meva llengua. Ella mossega els meus dits amb la seva boca en un intent de no xisclar de plaer. La meva altra mà s'atansa cap el seu sexe, que noto humit i amb ganes de allotjar un inquilí. De sobte, ella deixa anar un sospir, un gemec que trenca el silenci. No cal dir res més i l'acabo de despullar. Ella mateixa col·labora amb aquesta tasca mentre jo intento desempallegar-me dels pantalons i de la camisa que ella ja m'ha mig tret. No hi ha lloc pels dubtes ni per a les concessions. Ens unim en un sol cos i les nostres suors es barregen mentre copulem frenèticament, salvatgement, com si d'una dansa que no cal aprendre -talment com un acte instintiu- es tractés.
Passats uns minuts, ella deixa anar un gemec més llarg i es mou més lentament, com si no volgués que mai més passés aquell instant, com si mai es volgués separar de mi. Durant uns instants continuem junts, en silenci, amb la quietud pròpia dels cadàvers, abraçats, intentant que les nostres pells es fonguin i passin a ser una sola pell.
Quedem un al costat de l'altre, mirant el sostre. Li recorro amb la llengua la columna vertebral fins arribar a la nuca, mentre ella es torna a retorçar de plaer, un plaer efímer però intens. Ets genial! Mai ho havia fet així! -em diu. Jo penso que ella -atesa la seva joventut- tampoc té gaires referències de comparació. Tant s'hi val, sempre és d'agrair que et diguin que han experimentat plaer al teu costat. Durant unes hores repetim -amb múltiples variants que m'ha ensenyat l'experiència- aquest ritual de suor i plaer.
Finament, ens vestim i marxem. Demà ella ha d'anar a la Universitat -aquest any ha començat- i jo he d'anar a treballar. Em torna a recordar a una persona a la que jo vaig estimar molt. La vida té sorpreses, grans sorpreses. Déu Nostre Senyor m'ha obsequiat amb aquesta criatura plena de vida per revifar-me el cos, la ment i l'esperit. Ella és insaciable i jo intento contrarestar la seva fogositat amb la meva experiència. Haver conegut dones de diferents cultures sempre és una gran escola de la vida, de diverses tècniques amatòries.
Quan m'he acomiadat de la Sílvia, m'he fumat un cigarret mentre tornava cap a casa. Fumava i pensava. Pensava en com serà el dia en el que la seva mare -amb la que jo havia tingut un embolic de jove- sàpiga que estic embolicat amb la seva filla. Actualment està separada i, pel que m'ha explicat la Sílvia, encara li va la marxa. Jo la recordo així, fogosa i insaciable com la seva filla. No m'he atrevit a dir-li a la Sílvia que coneixia la seva mare, de moment, no val la pena. El temps dirà el que és més convenient...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada