ESCRITS, CARTES, SOBRES I CORREUS

Mentre espero conèixer la magnitud del despropòsit (i de la tragèdia), em dedico a escriure una mica i escolto aquella cançó de fa uns anys "Moi, Lolita" que cantava aquella corsa anomenada Alizée. Meravellosa criatura aquesta Alizée!! Només amb aquest tema va aconseguir el número 1 a diverses llistes europees. Malauradament, desprès ja no va tornar a fer res de bo. La vida és així! Us poso una imatge d'aquesta "lolita" per tal de refrescar-vos la memòria. Em penso que tenia 18 o 19 anys quan es va fer aquesta foto. Desconec quin és el seu aspecte actual.

Avui, desprès de dinar, m'he dedicat a contestar uns quants correus que tenia pendents.  Res important, l'animalada nostra de cada dia. Finalitzada aquesta tasca, he començat a fer escrits, cartes, sobres i a enganxar segells com un foll. Tenia un munt de cartes per contestar des de fa temps -en aquest sentit, sóc un impresentable- i ja tocava correspondre a aquells que encara gaudeixen d'enviar cartes i no cauen en la temptació d'escriure correus electrònics. Les cartes tenen un no sé què especial, propi de temps més romàntics i complaents. Una de les persones que m'escriu assíduament es dedica a ficar en els sobres pètals de flors de l'entorn en el que viu. És una brasilera molt simpàtica que conec des de fa molts anys. Les cartes també provoquen aquesta incertesa de no saber mai quan arribarà (més amb el patètic i lamentable servei de Correus que tinc on visc).

Avui he començat a contestar per un motiu: he rebut una segona carta d'una persona a la que encara no l'hi havia contestat la primera (de fa un parell de mesos). M'ha agafat un rampell i fa un moment n'he acabat la meitat. Desprès de la pausa que he fet per tal d'escriure aquest post, continuaré explicant-li la meva vida i miracles a unes persones que ni tan sols conec en persona (una bogeria).

Destaca entre totes una carta que em parla de les baralles de galls -tema que m'importa ben poc i que més aviat em repugna- i que ja he contestat educadament. És d'una persona d'Hispanoamèrica que es veu que cada cap de setmana gaudeix d'aquest lamentable espectacle. Això m'ha fet recordar una cosa que vaig aprendre fa anys i que és cert com la vida: mai posis dos galls en un mateix galliner o es mataran. Potser em tocarà ser espectador involuntari -però divertit- d'algun episodi semblant (espero que sense sang).

Demà pot ser un gran dia, un dia que espero amb ànsia i expectació. Mentre arriba el moment de jugar una mica a fer preguntes sense resposta, llegiré a Rimbaud. Le Bateau ivre (El vaixell embriac) sempre m'ha encantat. En aquesta ocasió potser seria més adient Une saison en enfer (Una temporada a l'infern) o Les lettres du voyant (Les cartes del vident), però no vull deprimir-me massa.

Avui he declamat una mica de Federico García Lorca -davant de la sorpresa d'aquells que es pensen que tinc la mateixa sensibilitat que la tapa d'un WC- i demà potser faré el mateix amb Rimbaud. La poesia s'ha de llegir en veu alta, cal interpretar-la, declamar-la i fer que el teu entorn s'imbueixi d'aquesta follia pertorbadora, desconcertant, embriagadora i -per algunes- irresistible que se m'atribueix.

Això, amics meus, forma part de l'encant.  Per cert, Déu beneeixi aquells que s'han tornat a tecnificar, d'ells serà el futur!