diumenge, 21 de febrer de 2010

CONFIDÈNCIES SOLITÀRIES

Confidències solitàries? Tampoc sabia com titular aquest post i m'ha semblat que era un títol prou atractiu. També hagués pogut no titular-lo, però no seria el mateix. Bé, comencem.
Els dies de festa s'han convertir en els únics en què tinc temps per a escriure i deixo anar tot el que he pensat durant la setmana. Ho sento, però és així. Desprès de dormir una mica i llevar-me encara pitjor -no us podeu imaginar amb quina mala llet em desperto- he pres contacte una altra vegada amb el món real. La realitat és dura i trista, molt trista. Només el fet de saber que faig tot el que puc, em recompensa del patiment que experimento cada vegada que tinc la visió de la decrepitud i lenta extinció d'un ésser humà. Tant s'hi val, la vida és així i sempre hem de ballar pel ball que toquen. No hi ha més, res més. 
Moments desprès de despertar-me he rebut una trucada força encoratjadora i estimulant: una amiga anglesa -amb la qual no he tingut mai cap relació carnal, que ja és un mèrit- m'ha trucat per informar-me que venia uns dies a Barcelona. Es veu que la noia demà es separa de la seva actual parella i vindrà a viure a casa d'una amiga seva -que jo no conec, què estrany!- per tal d'airejar-se una mica i recompondre el seu microcosmos. Mentre em parlava, escoltant les seves paraules, tenia una sensació estranya: no crec gaire congruent separar-se a data fixa (demà), venir a Barcelona i, abans d'això, preguntar-me a mi per l'ambient nocturn de la ciutat. Digueu-me perspicaç, malfiat, amb una mentalitat retorçada, però no em quadra, no em quadra gens ni mica. 
Us situaré una mica en com vaig conèixer aquest tros de dona -el record que tinc d'ella és fenomenal, però inabastable- i veureu que tot plegat escama. La Susan (nom fals) és una noia d'uns 32 anys a la que vaig conèixer, per motius de feina, en un país estranger. Ella i jo ens dedicàvem al mateix ram, però no treballàvem per a la mateixa "empresa". En aquella època, fa uns 9 anys, era una dona espectacular (i encara ho és, si no ha canviat des del novembre passat). Baixeta, com moltes angleses, però espectacular. Per sort, jo mai he barrejat feina i plaer -menys en aquella època- i no vàrem arribar a res més que una bona amistat. Passats els 6 mesos que vàrem coincidir, cadascú va marxar cap el seu país i només ens hem tornat a veure un parell de vegades cada any, quan venia a visitar aquesta amiga seva que viu a Barcelona -la darrera vegada, va venir amb la seva parella-.
Recordo que fa un parell d'anys -abans que tingués parella- la vaig obsequiar amb una polsera el dia en què retornava a Anglaterra. Li va agradar molt i sempre ha tingut la gentilesa i la classe de posar-se-la en les ocasions en les que hem quedat per a dinar o sopar. Avui m'ha reclamat una còpia de la fotografia que tinc amb ella i en la que porta el meu regal de comiat. Ja ni em recordava d'aquesta fotografia! Bé, el cas és que s'ha desfet en elogis envers meu -quan no hem tingut cap relació significativa més enllà de l'amistat- i això m'ha escamat. Tampoc calia fer-ne un món d'un simple obsequi. 
Calia dir-me que venia? Potser sí. Calia preguntar-me per la nit de Barcelona? Potser també, però no és molt habitual quan et separes al dia següent. Calia alabar les meves virtuts -que les tinc, sens dubte, com també defectes- d'una manera tant intensa? No, no calia. Calia intentar quedar un dia d'aquesta propera setmana per sortir de festa? No, no calia. Calia preguntar-me sobre la meva vida amorosa i amatòria d'una forma directa i sense subtileses? No, no calia.
Conclusió: potser ja és hora de "fer més intensa" la meva relació amb la Susan (a petició indirecta, però evident, de la interessada). Em molesta molt, això sí, fer el paper de voltor, planejant sobre la zebra ferida. O potser no hauria d'estar d'aquests miraments?
Vaig a sopar una mica. Ja us aniré informant de com evoluciona el tema...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada