Cada any em conviden a la Festa dels Carreters. Ahir -diumenge- al migdia vaig assistir-hi un any més. Sempre és un plaer tornar a compartir uns moments amb animals i homes tan nobles i esforçats.
Tot ve dels temps del meu avi per part de mare -ara mort- en els que, a manca d'un fill home, va dipositar en mi -el seu únic net home- la coneixença i ciència dels animals de càrrega. L'avi Josep era valencià, de Guadassuar, i va venir de jove a Barcelona. Es va casar amb una catalana de Forgars de Monclús (Montseny) i van establir-se primer com a masovers i posteriorment, desprès de molt esforç i treball, van aconseguir la seva pròpia casa i terra.
D'ell recordo aquesta passió per la terra -que encara conservo- i el respecte que sentia envers els animals de la casa. Sempre va tenir diversos animals: gossos de caça, cavalls, mules, xais, pollastres, conills, etc. En definitiva, tot el bestiari propi d'una casa rural. Des de petit, sempre vaig veure el meu avi anar tots els dies al camp. No en fallava ni un. Fins i tot el dia de Nadal feia les feines bàsiques de la casa. "Les bèsties mengen cada dia", deia. Potser ell em va inculcar l'esperit de l'esforç i del sacrifici.
L'avi Josep va treballar fins el darrer dia de la seva vida. De fet, va morir a dalt del carro. Havia anat a la terra amb el seu carro i una mula a la que anomenava -segur amb certa ironia- "Sàvia". Passades unes hores, va tornar la mula i el carro aparentment buit. No, no estava buit. El cos sense vida de l'avi estava al darrera. Aquella mula -la Sàvia- coneixia el camí d'anada i tornada al camp, i havia fet el camí de tornada sense que ningú la guiés. Van ser dies tristos, però vaig aprendre molt d'aquella època. L'avi va considerar que jo era la persona que més podria apreciar aquella casa, aquella terra i aquelles bèsties. M'ho va deixar tot.
Evidentment, jo no em podia fer càrrec d'allò i ho vaig llogar. Malgrat això, els amics -ara els seus fills i nets- del meu avi encara es recorden de mi i em conviden a la Festa dels Carreters. Sempre em quedarà la satisfacció de saber que aquestes terres estan destinades a l'ús que els hi donava l'avi. Una altra vegada hi ha animals i torna a haver-hi vida. De tant en tant, hi vaig per passejar-hi i conversar amb l'avi, que està present a cada pedra de la casa, a cada terròs de la terra, a cada fulla de cadascun dels arbres i al mateix aire.
Acabada la Festa, ja entrada la tarda, he tornat al local en el que darrerament triomfo. De la Sílvia i de la Sònia, ni rastre. Suposo que no estan massa acostumades a una nit com la passada. Curiosament, sí que hi he trobat aquella altra amiga -la Sandra- que la nit del dissabte em feia l'ullet i alguna cosa més. Avui no podia entretenir-me, demà he de treballar, i només he posat les bases -i alguna cosa més- per a una futura relació. No em costaria massa fer que s'unís al trio. Si avui hagués tingut temps ja hauria passat alguna cosa més important del que ha passat. El que em fa més gràcia és l'actitud submisa i les cares de no saber de què va la cosa dels nenets que acompanyes aquestes noies. Per sort, jo no vaig mai on està el grup. Són elles les que venen allà on estic jo, prenent-me una copa.
Més tard, cap a les 11 de la nit, m'ha trucat la Sílvia i m'ha fet saber que s'ho havia passat d'allò més bé la nit anterior. Bé, me'n alegro! Poc desprès, un SMS de la Sònia dient-me que volia repetir l'experiència amb la Sílvia i amb mi. Bé, també me'n alegro! Tot plegat, és la vida. Una vida que exprimeixo tant com puc i de la que no em penedeixo de res, només de no viure-la encara més intensament. Tot plegat, com deia un savi molt savi: "Un cop mort, merda per qui quedi!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada