dilluns, 8 de febrer de 2010

PASSAR LES HORES I ELS DIES.

Hi ha nits en les que ja no puc -o no em deixen- dormir. Aquesta n'és una d'elles. Fumo, fumo molt per tal de fer passar el temps. A les 5 ja m'hauré de preparar per anar a treballar -oh, quina il·lusió!- i tornar a iniciar aquesta nova setmana amb unes, preteses, forces renovades. 
Aquesta setmana és diferent i el divendres tindré el ritual mensual habitual: metge, banc, viatge, casa de la muntanya. Sempre el mateix, sempre tot planificat, com si es tractés d'alguna cosa important. Encara no ho tinc del tot decidit si serà aquesta o la propera setmana. Tot depèn d'un parell de persones amb les que he de parlar, sí o sí, i deixar unes quantes coses lligades.
Tinc ganes de parlar amb la Nikita, que encara està a Mauritània, i poder confessar-li tot allò que no he tingut l'oportunitat de dir-li. Només confio en ella per un únic motiu: no m'ha d'agrair res, només la vida. De tant en tant, ella és la meva confessora i puc vomitar-li tot allò que em provoca malestar sense que ella em retregui res, ni tan sols la veritat. 
Fins fa una estona estava pensant en quan efímers som els éssers vius, quan fràgils i vulnerables. D'altra banda, quan cal, què forts i insensibles ens podem tornar! He de passar un parell de capítols a net però, francament, no en tinc ganes. Només tinc ganes de viure, de pressa i al límit, com si la darrera hora fos la última de la vida. D'aquí una estona tornaré a entrar a la roda de la vida social i diària. Tornaré a reprimir aquest impuls primari, però sincer, i no els diré el que penso de tot plegat. Si els dius la veritat, s'ofenen. Doncs si volen viure en la mentida i en l'autocomplaença, endavant.
Friso -us ho creieu? Jo tampoc- per saber com començarà la setmana. De fet, m'importa ben poc. Segurament serà igual que l'anterior. Algú, durant el cap de setmana, haurà tingut alguna nova "idea" que altres hauran de posar en pràctica. Aquestes idees sempre tenen data de caducitat i, passades unes hores o uns dies, canvien. Sempre és el mateix. Fins ara m'hi emprenyava. Ara ja no, ara només pretenc fer-me impermeable i que ja no m'afecti res.
Bé, ja és tard i encara tindré temps per a llegir una mica. Estic entestat en acabar un llibre que només puc llegir quan tinc silenci i em puc concentrar: La muntanya màgica del Thomas Mann. Vull disseccionar totes i cadascuna de les seves paraules, frases, idees... M'encanta però té això, necessito unes condicions mínimes per a llegir-lo.
Ho deixo, d'aquí una estona més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada