diumenge, 7 de febrer de 2010

TRENCAR AMARRES

Avui m'he tallat afaitant-me. Una putada, si senyors. Desprès d'una nit de festa em tremolava la mà i no he sigut capaç de perfilar-me el mentó. Bé, ja es curarà. N'hi ha d'altres de ferides que costen més de guarir.
Fa uns dies, un amic em deia "vas fort xaval, sembla que hagis tastat la sang". No, ja fa anys que vaig tastar la sang. Ara només feia el paper de "dorment". Mai m'ha espantat la sang i no em fa res tastar-la. Tinc alguna cosa a perdre? No. Llavors, per quin motiu m'hauria de preocupar? 
Uns anys enrere vaig trencar amarres amb tot allò que no em satisfeia. Em vaig buscar una feina que em permetés fer allò que em plagués, sense haver de donar explicacions a ningú, amb total independència. Tenia una gran autonomia i, alhora, una gran responsabilitat. Decidir sobre el bé i el mal, sobre la vida i la mort, és una gran responsabilitat. Potser d'aquells temps conservo aquest sentiment individualista i solitari. 
Des de fa unes setmanes torno a tenir un sentiment contradictori però que m'és familiar: començo a tenir la necessitat de, novament, trencar amarres. Necessito tornar a poder fer el que és necessari sense tenir borinots pel mig. Borinots sense cap autoritat -encara no he vist que es faci res del que decideixen- i amb una única preocupació: quedar bé. El problema és que ni fan, ni deixen fer. 
He pensat en tornar a aquella vida solitària, obscura, anònima i dura, molt dura. Mil vegades ho he pensat. No dependre de la decisió de ningú -tampoc acaben mai de prendre cap decisió definitiva- i poder fer les coses quan toca, com toca i ben fetes, és una de les coses que més enyoro d'aquells temps. Tampoc tinc cap pressa. Aquests darrers dies he rebut un parell d'ofertes -que estic considerant- per tal de tornar a aquella vida. Una vida sense rèmores que alenteixin la meva marxa, sense obstacles -surrealistes- que m'impedeixin fer el meu camí amb aturades absurdes i poc operatives. 
Aquesta propera setmana tornaré a escoltar les mateixes bajanades de sempre, tornaré a assistir al lamentable espectacle de la indefinició, de la manca de decisió, del "sí però no", de donar mil voltes a coses clares i simples. Si bé no trencaré amarres físiques, sí que les trencaré mentals. Aquest joc ja m'avorreix i em fa perdre la confiança en tot plegat.  Aquesta espècie de "llibertat vigilada" em comença a resultar una mica ridícula. L'objectiu no és l'eficàcia i l'eficiència, l'objectiu sembla ser que tothom estigui content -cosa impossible, d'altra banda- i sortir a la foto.
Contràriament, aquests darrers dies també han tingut una dosi de satisfacció, un plus de enriquiment -banal i venial- del meu ego. M'ha semblat retrocedir vint anys enrere i convertir-me en el mestre d'una púber. Però això forma part d'un altre post...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada