dilluns, 8 de febrer de 2010

NO PERDEM LA CALMA

Gran dia el d'avui! He gastat el temps atenent histerismes diversos i totalment prescindibles. Heu sentit mai a dir que la gent s'eixugui el cos i el cabell amb paper de WC o paper de mans? Jo sí. Heu sentit mai a dir que algú es posi histèric per coses prescindibles, concedides per tal de quedar-hi bé? Jo sí. 
I la vida continua, amb aquest surrealisme kafkià i únic que fa que cada dia tingui un motiu d'alegria per aquest mínim de cordura i per aquest parell de neurones que encara em funcionen (a diferència d'alguns).
El més patètic és que tothom consideri aquestes autèntiques gilipollades com normals i que siguin capaços de seguir la veta a tota aquesta colla d'impresentables. No perdem la calma, amics. Les coses són així i només podem gaudir d'aquestes estones d'escarni i befa. No ens fem mala sang i gaudim d'aquestes situacions tan inversemblants. Reconeguem en els seus protagonistes una capacitat il·limitada de sorprendre a propis i estranys amb les seves idees de bomber (amb perdó dels bombers). 
Proposo que, quan això s'acabi, quan això torni a ser normal, reuneixin aquesta munió d'impresentables i els lloguin per fer l'espectacle del Bombero Torero, un espectacle que ara ja representen cada dia de les seves lamentables i ignorants vides. Dic ignorants per un motiu bàsic: o són uns ignorants supins que es creuen que ho fan bé, o bé són uns anormals amb tant poca capacitat intel·lectual i cognitiva que no són conscients del mal que estan fent.
Aquesta tarda estava parlant amb "l'home quota" i li explicava una sèrie d'històries que provocaven la seva indignació. No cal, amic, no cal. Gaudeix de l'anormalitat aliena i espera, espera que ells mateixos es cavin la seva pròpia tomba. Jo ja he decidit adoptar la filosofia de Gandhi i ja sóc conscient que no es pot fer res més que esperar. Esperar que arribi la propera tardor i una ràfega d'aire net i fresc els faci caure i els esborri del mapa com si d'una fulla mig morta es tractés. 
Mentre espero assegut i amb calma l'arribada de la propera tardor, vaig esmolant l'eina -com deia aquell- amb la satisfacció de saber que tot té un principi i un final, un abans i un desprès, un costat positiu i un costat negatiu. Recordo amb emoció continguda el que sempre havia sentit a dir al meu pare: "per tal que una cosa s'arregli, s'ha d'espatllar del tot". Quanta raó tenia! I com semblen fer-li cas!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada