divendres, 26 de febrer de 2010

DIA CONSTRUCTIU

Mira fixament aquesta imatge i repeteix amb mi: "Per donar-li la volta a L'Exorcista no n'hi ha prou amb creure'm intel·ligent. A més, hauria de ser-ho". Lleig, molt lleig. Bé, també pot ser una nova mostra pública de què ets i com ets. Intentar donar-me la volta, utilitzant una persona que no té res a veure, és lleig. Creure's que això és possible és d'una anormalitat supina (més, coneixent-me). El que és més definitori és fer-ho d'una manera tant barroera i implicant a més gent. Des del minut 0 (zero) he vist la jugada. Portava el teu segell, la teva empremta. Encara no has entès que sempre t'he vist a venir? Ja fa anys que et vaig veure a venir. El fet de seguir-te la veta no vol dir que no estigués preparat. Per quin estrany motiu et penses que estic tant tranquil? Potser et pensaves que amb dues miradetes tendres ja en tenies prou? Ja, ja, ja, ja......ja! (Menys el meu nom, la resta és part d'un relat que estic escrivint i que presentaré a un concurs que es veu que convocaran a l'empresa on treballo).
Avui gran dia, reunió potent, feina potent, solucions potents. Fins i tot creu que una iniciativa que he emprès avui pot donar els seus fruits. Vull acabar amb una situació que -entre tots- no hem estat capaços de tancar definitivament i que només genera mals rotllos. Penso que ara és un bon moment per posar fil a l'agulla i intentar-ho definitivament.
Avui he escoltat una pregunta que m'ha sobtat per dos motius: De qui venia i la insistència per obtenir una resposta. M'ha donat una idea. Tenia una sospita i ha estat confirmada. La propera setmana em divertiré una mica. Res, només una mica (una mica de les meves, és clar). Posaré en evidència a un parell d'elements als que he seguit la veta fins ara. A més, ho faré amb escarni, és a dir, públicament. 
Aquests darrers dies estic cuidant -és un dir- a una persona que, si bé podia ser que no li tingués gaire afecte, amb el temps sembla que s'ha volgut acostar més a mi. Cap problema, jo mai defujo un acostament, més si aquest pot tenir altres avantatges i beneficis. No, no és una qüestió d'interès calculat. És una qüestió de "ja que hi som posats..." Si, potser tenies raó em quan deies que la vaca deixarà de donar llet. Però.... tu li faries fàstics? Doncs? A més, d'aquí cent anys tots calbs, i l'últim que apagui el llum. O potser et creus que viuràs eternament?
Hem de desdramatitzar la nostra existència, gaudir de la vida i intentar fer tot allò que puguem tantes vegades com puguem. El dia que desapareixem del mapa, tant ens farà el que es digui de nosaltres. En el darrer moment, quan poca cosa quedi, només quedarà el record dels moments genials, fantàstics, únics i superbs que ens hem (si, nosaltres) permès viure. Algú es recordarà d'alguna anormalitat de les que hem de sentir cada dia? Evidentment, ningú. 
Vaig a intentar -per consell facultatiu de l'amiga Maria- dormir. No sé si serà la nit sencera, una estoneta o gens. En tot cas, demà continuaré lluitant, com sempre, per ser feliç.

2 comentaris:

  1. Com és que he tardat tan en descobrir-te? M'agraden les teves reflexions.
    Bona sort en la teva lluita diària^-^.No et rendeixis.

    ResponElimina
  2. Bon dia Maria.
    Rendir-me....mai!. Un pas enrere? Ni per agafar impuls!
    M'encanta que tinguem una manera similar de veure la vida.
    Petons.

    ResponElimina