FRED PURIFICADOR

Continuo a la muntanya, en aquest refugi espiritual que em permet reconstituir-me i continuar. Fa un fred de collons, però no el suficient per fer-me desistir de la meva passejada habitual. Us annexo una foto que he fet en una petita cascada -de les moltes que em trobo durant les meves passejades- completament gelada. Avui he sortit d'hora a passejar. Eren les 8 del matí quan jo ja grimpava per aquests camins nevats i difícils de transitar. Aquesta duresa climàtica em curteig i em permet afrontar els cops de la vida amb aquesta impassibilitat -que ratlla la indiferència més absoluta- que em caracteritza.

Quan he tornat a casa, he vist que l'amic Lupus -amic i avui resident a Hegen (Alemanya)- m'havia deixat un comentari en el post d'ahir. Ell sempre tan encoratjador! Sí, amic Lupus, aviat us necessitaré a tu i a la resta, aviat afrontaré el personatge de la nimfa Irun i vull que vosaltres em doneu un cop de mà. Les lolites? Bé, que siguin elles qui diguin si volen que quedem un dia tots plegats. Per mi -i em coneixes molt bé-, cap problema. Amb tu i amb la resta de companys ja saps que mai he tingut cap problema en compartir-ho tot. Sé que vosaltres no us arronseu i que no us feu enrere en els moments importants. 

Ara, l'escalfor de la llar de foc contrasta amb el fred exterior. Ara són hores d'escriptura i de preparar el futur. Són hores de relaxació en espera de la meva quedada de demà amb la Sílvia i la Sònia. Avui no dormiré. Passaré tota la nit vora del foc, mirant-me el ball de les flames, pensant, pensant molt. Aquests són els millors moments per a planificar una estratègia, per a planificar el futur de la nimfa Irun. Ha de ser un futur tràgic i dolorós. Haver marxat del bosc, haver abandonat la puresa li ha de costar car. Haver pervertit la seva pròpia essència i haver intentat arrossegar en la seva caiguda al seu amic del bosc, li ha de provocar una situació extremament desagradable. Penso que -fent un paral·lelisme amb un cas real- hauria de ser un esdevenidor semblant al de la Sònia Martínez, aquella presentadora de programes infantils que va acabar prostituint-se a la Casa de Campo de Madrid i que, finalment, va morir (crec recordar que de Sida). Aquest va ser un cas malaguanyat d'una persona que ho podia tenir tot i va acabar morint pel seu mal cap.

Deixo els temes tristos i continuo pensant en la sex-session que m'oferiran demà les meves dues púbers-lolites. Atès que ara ja sé que llegeixen aquest bloc, no cal amargar res. Per sort, elles ja saben que el que dic és el que penso i que no penso tallar-me pel fet de saber que elles em llegeixen. El mateix que escric els hi diria a elles a la cara. Jo sóc així de sincer. A qui li agradi, bé. A qui no li agradi, pitjor per a ell/a.

Vaig a fer una queixalada -un tros de botifarra, feta a la llar de foc, amb unes torrades- per aguantar tota la nit escrivint, pensant i planificant. Coses d'estar aquí, on el temps passa a la velocitat que un vol. Aquí jo sóc qui domino el temps, no ell a mi. Demà més...