dilluns, 22 de febrer del 2010

UN DIA (GAIREBÉ) FELIÇ

Hi ha gent per la que el ser feliç i/o fer feliç és converteix en una necessitat. No és el meu cas, us ho puc assegurar. Considero que ser o fer feliç ha de ser una cosa natural, donada per les circumstàncies i mai forçada. Detesto profundament aquells que es passen el dia amb un somriure impostat d'orella a orella. Què pretenen? Potser pretenen que algú es cregui que viuen en un permanent estat de felicitat? Són capaços de somriure inclús quan els hi trepitgen l'ull de poll? No ho crec, ho sento.
Avui -llevat de la dolorosa notícia del patiment d'un amic per la mort d'una persona estimada- semblava que havia de ser un d'aquells dies feliços -comptats i cada vegada més escassos- que adornen la meva vida. El matí havia començat bé, fent coses d'una forma efectiva i eficaç -com m'agrada fer-les sempre- però sempre hi ha d'haver algun esgarriacries que et toqui el voraviu quan menys necessitat en té (fent troballes inesperades), però sense cap importància. No entraré en detalls, no cal i tampoc faria que veiessin la llum. La resta del matí i del dia, perfecte. Fins i tot he aconseguit uns complements informàtics que necessitava.
Recordo que, fa anys, vaig sentir una frase dita amb molt de sentiment (i una considerable mala llet): "Si la teva màxima aspiració en aquesta vida és fer-te veure i que te la mengin constantment (signe inequívoc d'inseguretat i de tenir poc caràcter), tingues la dignitat de no fer el borinot i no et passis el dia desfent el que altres fan", o alguna cosa així (em penso que és l'adaptació d'alguna frase d'algun guru oriental).. Em va quedar gravada aquesta frase i sempre l'he tingut present. Quan una cosa funciona, no la toquis i gaudeix de la tranquil·litat que et proporciona el treball dels altres. Viu i deixa viure, no hi ha més...
Demà pot ser un dia espectacular, fantàstic i digne del vodevil més boig i tronat. Ja us en faré cinc cèntims de com ha anat la cosa. Assistiré a l'aquelarre dels despropòsits amb -i aquesta serà la meva actitud a partir d'ara- la indiferència més absoluta, separant-me de la situació i gaudint del diàleg d'ineptes al que estic convidat. Sóc exagerat, ja ho sé... però no us podeu imaginar com gaudeixo darrerament d'aquests moments de vergonya aliena i de càtedra barata. Desprès de dormir una potent migdiada, escric aquestes quatre línies, amb l'esperança de passar-m'ho bé, molt bé, i de gaudir d'aquesta curta i imprevisible vida que ens ha tocat viure. 
No mateu el gatet, ni així somriuria!

4 comentaris:

  1. Benvolguda Maria,
    la frase no és meva. Fa anys la vaig sentir dir a algú.
    El que sí que et puc dir és que m'agrada.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. "Detesto profundament aquells que es passen el dia amb un somriure impostat d'orella a orella.
    Què pretenen? Potser pretenen que algú es cregui que viuen en un permanent estat de felicitat?
    Són capaços de somriure inclús quan els hi trepitgen l'ull de poll? No ho crec, ho sento."
    (L'EXORCISTA)


    Això que escrius entenc que no és estimar la felicitat, sinó que aparentar que l'estimes.

    Però per altra banda quan et trepitgen l'ull de poll i els poses a l'abast l'altre, què coi té de tou això?
    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  3. Benvolgut Anònim,
    el que detesto és aquesta actitud hipòcrita i falsa. No hi ha ningú que sigui permanentment feliç. Intentar demostrar el contrari té un nom: mentir.

    Una abraçada.

    ResponElimina