divendres, 7 d’agost del 2009

EL SENYOR TROM I LA METGESSA.

Una vegada més, el senyor Trom ha anat a veure la seva metgessa. Aquesta vegada, més que l'atractiu d'aquesta dona o els contactes que havien mantingut, el més important era saber quin era el resultat de les proves mèdiques que li havien practicat feia uns dies.
Ha arribat d'hora, com sempre, i ha esperat pacientment. Abans de l'hora que tenia assignada -coses de l'agost- l'han cridat. Resulta que havien faltat dues persones que tenien hora abans que ell. Bona sort, ha pensat. S'ha obert la porta i ha aparegut aquella doctora, aquella dona que el té descol·locat.
- Passi, passi -li diu ella.
- Gràcies. Bon dia, com estem?-respon ell, mentre tanca la porta.
- Com vols que estigui, tonto, esperant veure't. Ara fa dies que no ens veiem.
- Sí, potser hem de fer més freqüents les nostres trobades. Vols que....? -li diu ell tot excitat.
- No, avui no pot ser. Avui hem de parlar...
- Vaja, ja veig que les proves no han anat massa bé...
- Ets molt optimista, però ja va bé que no perdis la moral. La darrera cosa que vull és que t'enfonsis.
- Vinga, deixa-ho anar -diu ell, amb un fals posat d'indiferència.
- Doncs bé... mira.... resulta que...-de sobte calla i comença a plorar.
Ell l'abraça i la besa. No l'importa el seu estat, però li sap greu que ella pateixi per ell. És el que té embolicar-te amb la teva metgessa. Ella el veu com el seu amant, no com el seu pacient.
-Vinga, vinga. Pensa que qui s'ha de morir sóc jo. -diu ell fent el cor fort.
Desprès d'un moment, ella s'ha tranquil·litzat i ja no plora. Només està en silenci, pensant en com dir-li el resultat de les proves.
- Escolta-diu ella-. Els resultats no són concloents, mai ho són, però sembla ser que cada vegada estàs pitjor. Cada vegada vas degenerant més. No hi ha marxa enrere, no hi ha solució.
- Ja hi som. Ja hi tornem a ser. Però vols ser clara!!! Vols dir-me quant em queda?. Només et demano això.
-Ningú ho pot saber. Ara començarem un nou tractament, més agressiu, més intens. Segurament et trobaràs molt malament. Ja sé que em vas posar com a condició que no utilitzéssim ni la radio ni la químio. Ara et donaré unes noves pastilles, molt més fortes.
- Podré continuar amb la meva vida, amb la meva feina, amb les meves històries?
- Podràs depenent de com reaccionis amb el tractament. Normalment, hauríes de tenir molts marejos i dolors força forts. Però tu estàs fet una altra pasta i no puc dir com reaccionaràs.
Dit això, ella ha fet un silenci, un llarg silenci.
- Vols dir que els dolors i els marejos seran temporals?
- Si, però cada vegada seran més forts i més freqüents. Ja et donaré medicació per minimitzar-ho.
- D'acord, gràcies. Saps com m'agradaria morir?
- Com ets!!!. Digues, com?
- Amb tu, gaudint l'un de l'altre...
- No diguis begenades. De moment pensa en obtenir una bona qualitat de vida.
- D'acord. Quan vols que ens veiem?
- El diumenge?
- D'acord. Diumenge vinent. Quedem a mig matí i anem a dinar?
- Sí, perfecte, em sembla molt bé.
- Ens truquem i quedem -diu ell mentre obre la porta del consultori.
- D'acord senyor Trom. Adéu siau.
- Passiu bé, doctora.
El senyor Trom ha marxat pensant en quines coses li quedaven per fer en aquesta vida i ha hagut de pensar molt per trobar-ne una. Bona senyal, ha pensat. En arribat a casa ha trucat a la seva doctora i ja han quedat per a veure's diumenge. De moment, ja tenia un motiu per a viure fins el diumenge, desprès ja es buscaria un altre motiu....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada