dimarts, 18 d’agost de 2009

PRECIPITAR-SE I ALTRES VICIS

La precipitació sempre és perillosa. Dir o fer coses de forma precipitada sol comportar una relliscada monumental, un rebot augmentat de l'efecte desitjat. Això hi ha persones que no ho entenen o que no els convé entendre-ho. Llavors, quan han relliscat, i ja veuen els seus ossos al terra, intenten complicar a tothom en les seves cuites fent-los partícips de la seva precipitació. Busquen complicitats que els ajudin a diluir la seva responsabilitat, complicitats que comparteixin el seu fracàs.
Fa uns dies, una persona a la que considero amiga -però que parlava amb la capacitació tècnica que li proporciona la seva formació i experiència- em deia referint-se a una altra persona "té les característiques pròpies -i de llibre- d'una nimfomania combinada amb un infantilisme molt accentuat que fa que es cregui les seves pròpies fantasies". Desprès del seu diagnòstic clínic, i desprès de fer una petita reflexió sobre el comportament d'aquesta persona, vaig arribar a la conclusió que tenia raó, molta raó. El problema és quan aquesta persona vol arrossegar a altres en la seva frustració. Aquest és l'autèntic problema! Precipitar-se a l'hora de fer-ho pot portar unes conseqüències molt elevades en el seu valor moral i material.
La vida sempre ens proporciona un contrapunt graciós i tenim altres espècimens d'allò que en diuen Homo Sapiens que semblen entestats en contradir les característiques que s'atribueixen a aquest grup d'espècimens. Avui he pogut comprovar fins a quin punt pot degenerar tot plegat i m'he vist inmers en una situació més pròpia del cambrot dels germans Marx -o de qualsevol de les situacions surrealistes que van protagonitzar en les seves pel·lícules- que de la vida real. Per sort, qui ha protagonitzat aquesta situació còmica -i aquesta sempre és una avantatja- també l'adorna la característica de ser una molt bona persona, potser massa. No us puc explicar, de moment quina ha estat aquesta situació còmica amb detall. Segurament algú que segueix aquest bloc -d'aquells que si no fan de llepaculs, rebenten i se senten infrautilitzats- aniria corrents a dir-li a aquesta persona. No vull que pateixi, no s'ho mereix. Com ja he dit, és una bona persona.
La vida ens proporciona una dualitat prou interessant, la mala llet-conseqüència del desordre mental i de la precipitació- es combina amb la manca absoluta de neurones que no implica cap manifestació de maldat o mala fe. Què n'és de diversa i variada la naturalesa humana...
Per cert, l'altre dia vaig rebre un correu en el que algú em deia que tenia "una teoria" i que pensaria que "estava guillat", bé espero que m'expliquis la teva teoria per tal de valorar si la segona part de la teva afirmació és certa....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada