MOLTES COSES.

"Al final a la civilización siempre la salva un pelotón de soldados"                   Oswald Spengler (Filòsof)

Moltes coses, aquesta vegada tinc moltes coses a dir. Aniré per parts i, d'aquesta manera, potser podré donar-vos una visió completa de tot allò que em passa pel cap.

Com heu pogut comprovar, ahir no vaig acudir a la meva cita, quasi bé diària, amb aquest bloc. Una trucada, que va durar fins a les 10 de la nit, i una posterior escapada per veure la Nikita han fet que no pogués ser fidel a la meva cita amb vosaltres.

Bé, comencem. D'una banda us parlaré de la trucada d'ahir a la nit -prop d'hora i mitja parlant- i us afirmaré que va ser plaent i penso que molt productiva. Una amiga de la que ja -em sembla- us he parlat en aquest bloc, va tenir la gentilesa d'enviar-me un correu al que jo vaig contestar amb una trucada. Una de les coses que més em sorprèn és l'actitud d'aquesta amiga. Una actitud oberta, amigable i crec que no s'adiu amb el que jo m'esperava. Molt bé, molt bé...

D'altra banda, al matí, una persona que no s'ha deixat imbuir per l'operació de rentat de cervell i propaganda de la colla pessigolla, va tenir un gest -malgrat quasi bé no ens coneixem- que l'honora. Algú m'havia parlat molt bé del caràcter d'aquesta persona i ho vaig poder comprovar personalment. En aquesta vida, tenir criteri propi és molt important. Valorar les coses segons les veu un mateix, allunyant-se del que diu la massa, denota una independència intel·lectual prou encomiable i interessant. Sento no poder parlar més obertament d'aquest tema però tampoc vull que la meva admiració pel comportament d'aquesta persona li pugui representar un problema. Penso que, més endavant, ja tindré l'oportunitat d'agrair-li personalment aquest detall de qualitat humana que ha tingut. Molt bé, molt bé...

Aquesta setmana passada -setmana laboral- ha costat molt de passar. No per l'acumulació de tasques -l'agost és un mes tranquil-, sinó per la complexitat de les tasques que s'havien de desenvolupar i el meu rebuig total a fer el pardal. Una de les tasques més desagradables que em toca fer, amb més freqüència de la desitjable, és fer possibles les promeses -compulsives i irracionals- dels altres, producte d'aquesta mania de voler quedar bé amb tothom (cosa impossible, d'altra banda).

Aquesta setmana he donat satisfacció a una persona que, si bé no em va ofendre personalment, sí que va permetre que això succeís. Bé, jo estic per sobre del bé i del mal -i sobretot d'aquestes xorrades- i ja li tornaré la pilota quan toqui (corregida i augmentada, això sí). D'aquest temes de les ofenses -menyspreus i menysteniments-, que vaig acumulant -i documentant-, tant d'aquest personatge, com de l'amazona i com d'aquells que han utilitzat a altres per tal de tocar-me els ous, intentant quedar ells bé -es deuen pensar que sóc subnormal profund i que no els veig a venir- ja us en faré cinc cèntims en un post, a part de fer el que he de fer, per la via per la que toca fer-ho. 

Doncs bé, com us anava dient, resulta que la "venedora de bíblies" o "mala puta"-com l'anomena un amic meu- junt amb un autista al que li sembla que forma part de l'excel·lència de la seva professió -suposo que amb el temps ja s'ha adonat de les limitacions intel·lectuals i professionals que l'adornen i va prometent coses a tothom per tal d'amagar la seva incompetència- van prometre un mobiliari concret a una persona. Evidentment, ho van fer per tal de donar-li llargues i quedar bé. Al final, com sempre, he assumit la promesa -totalment innecessària- dels altres per tal de donar satisfacció a la "vil canalla".

La propera setmana es presenta prometedora i engrescadora. Potser hi ha haurà dos dinars -tipus festival- i un sopar espectacle -primer sopem i desprès donem l'espectacle- en el que sóc l'únic home. També pot ser una setmana en la que puc veure, des de la barrera, com dos personatges s'apunyalen per gelosia professional. Sempre he pensat que el més fàcil del món és anar a treballar, fer la feina i marxar. No entenc per quin motiu la gent s'ha de complicar la vida amb altres pensaments que no sigui el de fer la feina el millor possible i ja està. Potser aquesta actitud d'estar sempre pendent del que fan els altres denota una manca de feina o, també podria ser, manca de ganes de fer-la.

També us vull anunciar un nou projecte que he estat madurant i és l'inici d'una sèrie de post que titularé com a "Converses amb el Diable", que pretenen ser un diàleg interior sobre temes puntuals. Tindran el format d'una conversa, amb diàlegs i el meu interlocutor serà un personatge que identifico amb el Diable. Es tracta de donar una doble visió sobre un mateix tema, un contrapunt a la visió que jo, l'Exorcista, puc tenir sobre una qüestió. Quan ho tingui totalment perfilat, començaré a publicar-ho.

Vull felicitar també a un amic que ha obert un bloc -privat- i que ha tingut l'amabilitat de convidar-me a participar-hi. Suposo que espera de mi uns comentaris acerats i punyents. Els tindràs, amic meu. També et dic que el proper pas ha de ser fer públic aquest bloc. No ens hem d'avergonyir mai del que escrivim. Si el que diem és veritat, no ha de ser motiu de reserva. Només ens hem d'avergonyir de la mentida, la falsedat, la mala fe i, en definitiva, de tot allò que només té com objectiu fer mal al proïsme, de forma gratuïta i sense provocació prèvia.

Bé, ja està, ja he buida't el pap. Ara només em queda viure la vida, amb l'alegria que sempre m'ha caracteritzat -que ha sigut el motiu, per enveja, de moltes males accions-, cremant totes les naus en cada trobada amb el sexe contrari i  gaudint dels quatre dies (i mig, que reservo pels meus enemics) que em queden. La resta són xorrades que no mereixen ni pensar-hi. Per cert, la nit amb la Nikita ha estat, com sempre, genial. 


"Em sap greu per aquells que ara ho tenen més difícil per a poder saltar de llit en llit. No tingueu por, el dia que tot s'aclareixi, no caldrà que continueu amagant-vos més. Llavors el passat, el present i el futur, constituiran un llibre obert per a tothom.

Una abraçada a tots i sigueu feliços... mentre pugueu o us ho permeti la vostra consciència (dubto que en tingueu)."
Aquest darrer paràgraf és un assaig per "Revenja".